Forat de cuc

dimecres, 23 de setembre del 2026

Presentació

Ferran Garcia Querol és doctor en filosofia per la Universitat de Barcelona (tesi doctoral en línia); autor d’articles sobre filosofia i fenomenologia (enllaç); de blocs sobre educació (Regla de mestres), literatura (filosofia en la poesia catalana), cinema (Pedra solar), poesia pròpia (Forat de cuc), antipoesia anònima popular (Sainets de Res); i ha publicat el llibre de poemes Camí del ximple (Stonberg, 2019). Aquests són els seus altres reculls de poemes.

Vista de cargol

Quatre cançons antigues

Fatima

Ferran Garcia Querol

fgarc39@xtec.cat

“No hi ha altre Déu que Ell!” significa dues

coses: tots els altres déus són falsos o tots en realitat són

Ell. Per això, entrarem de dia a la mesquita de Córdoba

i consagrarem cada capelleta lateral a una forma de vida.

Perquè a cadascú se li ha revelat una part del missatge o

el missatge sencer, segons la forma del seu enteniment.

I viurem esperant el darrer dia per saber qui tenia raó.

Però això últim només els qui creguin en el darrer dia

i els qui creguin que algú ha de tenir raó.

Fàtima havies de parlar amb la Linda

però se li havia espatllat el mòbil

i era molt molt important que us veiessiu

perquè li havies de dir una cosa.

Llavors vas tenir un pressentiment

i vas nar caminant a Jemaa Fna.

Allà us vau poder trobar perquè ella

havia sentit el mateix impuls.

I quines abraçades quines llàgrimes!

De vegades es buida el teu cor

per omplir-se de ves a saber què.

I llavors saps allò que no sabies,

i estàs fora i també estàs a dins

i Déu t’ho ensenya tot i Hemdul·lah.

Fatima tu m’ensenyes la llengua

i fas el gest d’obrir-te el pit amb clau.

Sí, Fatima: la llengua és la clau del cor,

la primera medicina és la paraula.

Fatima, tu sempre dius

que Déu ens posa al món per estar bé.

Que ha escollit a cadascú

perquè creia que ens podíem entendre.

Que Islam és lliure: Tu vols?

Perfecte. Tu no vols? També perfecte.

Que pu pu pum no és Islam,

aquests només tenir patata al cap!

I llavors riem, mare si riem!

I parlem de les coses dels humans

mentre ens mengem la teva sopa de carbassa.

Fatima de sobte et prostres

i dius Al·là huagbar! Al·là huagbar!

Després seus i et passes la mà per la pell i els braços

sospirant com si t’haguessis quedat neta i nova.

I dius que això no és per Déu,

que a ell li és igual si ens postrem o no,

que és per tu, que és la teva manera

de sentir el contacte amb ell, Hembdul·làh!

Hemdul·làh per agrair-li tots els dons.

Hemdul·làh perquè els fills estan bé,

o els altres o tu mateixa. I si passa alguna cosa,

Hemdul·làh perquè no en passen de pitjors.

Fatima, de jove treballaves a Rabat,

a casa d’un professor d’anglès,

i quan netejaves l’escriptori i veies llibres de Plató

els agafaves entre mans i deies:

“Ooooh Al Flatún, oooh tu ets com jo!”

I els estimaves tant, aquells llibres,

encara que no sabessis llegir...

Perquè si en sabessis, ai si en sabessis!

Aniries per tot el món practicant la pau

per dir que no ens barallem, que estiguem units,

que estiguem units com tu i jo.

Però de moment no en saps de llegir.

Potser el dia de demà, si Déu vol,

com tu sempre dius i com deia la meva iaia.

I si no, no passa res,

perquè si el cor està bé,

tot està bé, Hemdul·làh.

Fes-ho sempre Fatima:

pregunta’m què està viu,

i revela’m revela’m

que les pedres no viuen

però diuen Hemdul·làh,

les estrelles no viuen

però diuen Hemdul·lah,

que el vent i la nit

tots diuen Hemdul·làh,

que la terra i el mar,

el temps i l’espai,

els vius i els morts

diuen Hemdul·là.

Notes

1) 25-5-20. 2) Marràqueix 27-8-18 / Reus 18-4-20. 3) Chwitter, 26/28-8-18. 4)

Chwitter, 26/28-8-18. 5) Chwitter, 26/28-8-18. 6) Chwitter, 26/28-8-18. 7) Chwitter, 26/28-8-18.

Petitíssima poètica

Ferran Garcia Querol

fgarc39@xtec.cat

Al principi érem complets

Però en reflexionar cadascú

es contraposava a si mateix

i vam aparèixer jo tu i ell

Des d’aleshores que ens enfrontem

uns contra els altres però també

ens busquem amb set incomprensible

a través de la lluita on tothom

ensenyarà la seva virtut

i aprendrà la del seu enemic

tenint les virtuts originals

finalment reunides i elevades

totes a l’enèsima potència

Fins que tornem a reflexionar

El déu volia fer coses

i el seu braç va ser l’esclau

Volia estimar algú altre

i el seu cor és convertí en la dona

Volia portar els seus comptes

i el seu cap va ser l’escriba

En mirar-se es va trobar

sense braços cap ni cor

I decidí que això seria l’home

I decidí que això seria l’amo

Llavors l’escriba esculpí a les muntanyes

la grandesa de ser home

Gravava argila per segellar els tractes

i els negocis del seu amo

Però un dia escrigué “jo soc l’esclau”

I a l’esclau li va créixer el cor i el cap

Escrigué “jo soc la dona”

i a ella li sortiren cap i braços

Adonant-se d’aquest immens poder

va apuntar “jo soc l’escriba”

Però no passava res

“Jo sóc l'escriba i aquest

és el meu poder immens”

Però no passava res

“Jo el senyor de la paraula

mestre dels signes eterns”

Però no passava res

i ja no va voler seguir escrivint

Només llavors sentí els batecs del cor

I la força de les mans

Hi ha molts llibres per llegir

i molts mestres a seguir

però et faran donar tombs

a les mateixes lliçons

Ai dels llibres per llegir

ai dels mestres a seguir

No t’hi quedis atrapat

fes-te mestre en el que saps

Si realment vols el que busques,

per què no acceptes el que trobes?

Això, tu regira el text

fins que les paraules quedin

quietes, com sedimentades,

i ja no vulguin que les toquis més.

Però si realment vols el que busques,

per què no acceptes el que trobes?

Repassava el dibuix amb llapis

marcant les ombres pacientment

I en un moment em va semblar

que no calia més que ja ho tenia

Però seguia repassant contorns

fins que el relleu es va esfumar

els matisos desaparegueren

i tot va quedar rígid i petri

Vaig estar a punt d’avisar-la

prò no m’hi vaig voler ficar

i ara tot sovint encara hi penso

Volia escriure

A vegades és com una febre

una punteta de visió

que amaga el cap passada l’hora

Però havia de fer coses

posar la rentadora

els gots al lloc

estendre roba

I en elevar-me a aquests actes

senzills i concrets

em vaig poder apropiar

del meu trosset de món

I tu que sempre cuines i fregues

quan fa que no agafes el pinzell?

Quan guanyaràs espai

més enllà del teu trosset de món?

Un poema com llençar

una roca a l’aigua i saltar-hi a sobre

No hi ha res de lògic res

on agafar-te

si caus

Però així és com ens posem

dempeus

una miqueta més endins del mar

Et parla la multitud

per les seves boques mil

i tu només tens dues orelles?

Se’t donen encenalls d’una llengua

Per tant escriu en curt ran de terra

des de dintre del que passa

i viu amb simplicitat

Aquí

completament sobri

on la vida es torna gest

que deixa traces

d’un altre món possible

si és escollit allà a

l’altra adnab

tneicifus acitìrc assam rep

No escriguis sobre poesia.

Però si ho fas,

ja que no ho pots evitar,

que sigui un moment només,

com si toquessis fons.

Aire olor d'humitat

Exacte, aixeca el cap,

deliciosament ingenu.

Aire olor de l'aire fred

Així

Deixa que les coses parlin per tu.

Brega amb elles,

que saltin paraules com espurnes,

que no ho puguis evitar.

Estimo l’aire de la nit

aire olor d'humitat

aire olor de l'aire fred

com si el cel baixés a terra

Ai l’olor de la nit

olor de la fosca original!

Notes

1) Reus, 2-4-18. 2) 3-8-19, Parc Sant Jordi, Reus. 3) Reus, Raval Martí Folguera, 21-12-17. 4) Reus, 2/29-1-18. 5) Reus, 4-4-19. 6) Reus, 30-12-18. 7) Reus, 25-9-19. 8) Marràqueix, 30-8-18. 9) Reus, 1-11-19. 10) Reus, 12-20.

dissabte, 15 d’agost del 2026

Vista de cargol

Ferran Garcia Querol

fgarc39@xtec.cat

Pujant pel camí de Vilaplana a la Mussara, hi ha uns salts d’aigua que amb el temps han format basses a la roca.

Una té forma d’olla, fa unes deu passes d’amplada i a la part més fonda una persona amb prou feines treu el cap. Les pedres i la terra del fons es transparenten netament. I els insectes, abans de la sortida del sol, voletegen per la superfície.

El raig que l’alimenta és dens i vigorós, llarg com uns braços estesos i gros com el tronc d’una olivera mil·lenària. Baixa a frec de roca acoixinat per plantes i algues, i s’enfonsa en la superfície plana amb esquitx rítmic i pregon, generant ones concèntriques que avancen serenes cap a tot el que hi ha a la vora.

També tu, allà on siguis, estàs aquí, assegut a les pedres, i t’arriben les ones serenes, portant-te la seva vibració subtil.

So i moviment: els dos són ritme, seqüència, repetició.

Repetició de què? Què expressa el ritme de l’aigua que cau? Et preguntes.

O t’ho pregunta l’aigua?

No t’espantis si et venen pensaments estranys, tot el que és elemental és juganer. Es diverteix enredant, però no té malícia.

Deixa’t interrogar per la fressa. Ara formes part del lloc, ets el lloc. Notes que es connecten compartiments del teu ésser llargament separats. Del teu front cau generós una doll que t’omple el pit per dins. El seu esquitx formigueja sota la pell i genera cercles, esferes que engloben més com més s’expandeixen.

Que sigui sempre així (repeteix amb mi): que la potència discernidora descendeixi cap a la potència amorosa; que la ment no se separi dels anhels del cor, altrament ambdós s’assecarien.

La nit les estrelles la brisa

la terra ressona en silenci

Se sent la densitat callada

dels pins foscos sobre els turons

Cadascú de nosaltres rep

el secret que li correspon

cel

silenci

cel e

e rr

terra

Dures en el temps

com a símbol del poder que et va construir

en honor d’Aquell

que s’enfrontà a tots els poders i permanències

Monestir Reial

el meu cos també encarna múltiples poders

Múltiples poders

Monestir Reial i l’Infinit que els transcendeix

Sol i vent de tardor i abelles

i papallones en l’espígol

Tu i jo contant-les d’una en una

al caliu

del foc tranquil de cada cosa

Venim d’ell

i viure bé és estar-hi a prop

com tornar a casa des de lluny

Civilitzacions i formes de vida

sorgiran en altres llocs de l’univers

I per a ells també

la veritat i el bé serà

seure al caliu

del foc tranquil de cada cosa

Haver-ho entès una vegada

fa més fàcil tornar-ho a entendre

Per això ho escric d’amagat

i callo

Pins de la terra del capvespre

Sereu el meu bosc sagrat?

Voldríeu ser el meu bosc sagrat

de la terra del capvespre?

Escolto les vostres fresses

barrejant-se en el meu cor

Així van sempre amb mi

els fantasmes dels avantpassats

Res res

a punt estic d’arribar-te

encara una mica més

branqueta que si et miro

t’inspira el vent i et fa dansar

No vull morir-me de tristor

com altres vegades

per això deixo el full

Arrenco el full d’aquest quadern

i el deixo a terra perquè algú llegeixi

balbotejos d’un que va estar aquí

Aquí estic Senyor enmig de tu

de les teves criatures mons germans

esperant el teu senyal

A dintre de la fruiteria

hi ha un noi discapacitat

mirant amunt al sostre

amb la boca entreoberta

innocent indefens

completament entregat

i em pregunto si aquest és el senyal

si és així com tu

em veus a mi esperant el teu senyal

Segueixes atentament els meus gestos?

Compadeixes

la meva discapacitat envers tu?

Em trobes bell

en la meva falta absoluta de gràcia?

Somrius quan oloro el pot d’olives

per curiositat?

Des de la vorera del carrer

espero pacientment a la cua de la caixa

La mama m’hi porta agafat de la maneta

El front em pressiona els ulls

i els tanco amb gest molest

El papa em renya

perquè dec ser massa impacient

Uns homes estranyats em miren escriure

i de cop torno a ser jo

escrivint sobre mi com si fos un altre

Em passes el braç per l’espatlla?

Els papes i jo riem junts

quan sortim de la botiga i passem davant meu

Estava menjant iogurt i galetes

i he trobat un cuc sobre la taula

No sabia què fer-ne

Em feia fàstic matar-lo

He pensat en llençar-lo a la brossa

i fer un poema

Un poema que simplement digués

que he llençat un cuc a la brossa

per mandra de salvar-lo

i fàstic de matar-lo

Al final l'he recollit amb l'envoltori de les galetes

i l'he deixat en una jardinera al carrer

perquè potser pugui viure

Volia fer un acte poètic

no un poema

Però ha estat premeditat i artificial

sense cor ni bondat

I no sé què ha sigut pitjor

(Sainet Sainet

salva'm de la poesia

i dels actes poètics premeditats)

Estrelleta

què em vols dir?

Forades l’espai

concentrant

en un punt tot l'infinit

Vius vibrant

i et desprens

absolutament de tu

És així

com reclames

el millor de mi?

Un poema

com aquest pi jove

tirant a lleig pobret

inexpert

desmanegat

esprimatxat

i concís

que es

retalla

a contracel

i mirant-lo

an ell

veus

l'horitzó

buit

Miro uns pares que miren les filles

que miren els peixos de l’estany

I llavors

m’adono dels peixos de l’estany

La nena posa el peu a terra
I cauria si son pare

no la sostingués per l'espatlla

Ella no et porta a tu

Ets tu qui la portes an ella

No puc em va gran

No et va gran és la teva mida

La nena baixa a terra

Que no et va graaan

que és la teva miiida

Però el pare

li rebaixa el seient dos dits

Segueixen cap avall i tornen a parar

Sembla disgustada

cansada de no sortir-se'n

Seu al banc

Torna a pujar

Baixa de nou i se'n va sense dir res

Tota pintxa

A l'ombra

del porxo dels blocs de pisos

El pare se la mira

On vas?

La nena li fa un gest decidit

Ell la segueix

I allà ho tornen a provar

Albira lluny

la vella garsa

sobre el turó

Aquí

a mig camí

Si ens quedem quiets

Amb una mica de temps

Es poden veure cosetes

Em toques el braç

i assenyales amb el dit

Un esquirol que s’enfila pel marge

I es fica entre aquells matolls

elèctric

imprevisible

Sents el zum zum de mosquits refulgents?

I una fressa doble

És el vent allà a dalt de la muntanya

I a la teva orella simultàniament

El vent baixa com si fos un salt d’aigua

i veiem el fons del bosc

com si fos el fons del mar

Silenci clar i transparent

On es filtra el sol

destacant a contrallum les

partícules-insecte que l’habiten

Respirem sota l’aigua de la brisa

En el bosc sagrat de sota del mar

No esperis a estar preparat

per fer el que has de fer.

Mai no arribaràs

a ser aquell que volies ser.

neix callant

creix escoltant

cria parlant

mor cridant

La bellesa i la contradicció

són cares de la mateixa moneda

mirant en la mateixa direcció.

Ves en busca de la bellesa,

engendra-hi fills millors que tu

i menja-te’ls per ser com ells.

Què serà de tu i de mi

Aquí no hi ha res on deixar rastre

Les mirades es perden en el cel

I les passes en la terra

Enamora't de la posta

i entrega-li el teu cor

amb tot el seu dolor

perquè se l’emporti amb ella

al fons obscur de la terra

I què és saber?

saber és quedar pres

en un murmuri de riu.

Murmuri de riu,

aquest entre molts.

Murmuri enclotat,

qui el tria no ets tu.

Murmuri de riu,

és ell qui t’escull.

Murmuri enclotat

buit ple del que hi ha.

Murmuri de riu i

res més ni res menys.

Per què seguir?

Què més he d’aprendre?

Ai criatura! Hi ha moltíssimes veus,

murmuris dins de murmuris.

Com que un t’ha atrapat

ja et penses que ets savi?

Tot el pes de la muntanya

cau a la vora del llac.

Tu vas sobre una ràfega de vent

que t’acaba de triar.

No pretenguis jutjar ni decidir,

no cometis desmesura.

El més senzill també és el més difícil:

deixar-se portar, deixar-se escollir.

T’agradaria ser arbre?

sí aquest exacte aquest entre tots

només pendent del cel i de la terra

amable enmig de la nostra catàstrofe

igual al llarg de dècades i dècades

i els teus altres col·legues al voltant

amb els quals mantens

algun tipus de comunicació

extra sensitiva i no focal

360 graus a la rodona

obert als esdeveniments més ínfims

insectes ocells converses retrets

gestos furtius darrere les cortines

botzines presses de bon dematí

caps cots que marxen o entren als portals

i et miren sols un moment per sortir

del cercle clos de la seva tristesa

Antena ancestral

Cervell planetari

El teu tronc relliga

el baix i el dalt

amb l’amplíssim món del mig

Els teus ocells emissaris

van de dos en dos

i de mil en mil

a tots els racons

de totes les nacions

I les teves agulletes

vinculen per una estona

cada estel precís

amb cada persona.

i cap amunt

cap amunt

invisibles

partícules

i engrapa

pota

filets

amb els seus

l’aire

escala

I s’enretira

Em mira

L’espiadimonis

Allà a dalt hi ha un paisatge

de llum amor i distància

Pàtria perduda i originària

Baixo la meva mirada

i un desconegut saluda

sense mediar paraula

Ell em fa un somriure lleu

jo només un cop de cap

Com es toquen dos silencis?

Compartint sense malmetre

el que sabem que ignorem

i el que ignorem que sabem

Salta cor

desplega les ales

mentre caus pendent avall

A mitja alçada dreçaràs el tronc

i amb la sola certesa per motor

planeja els camps en la pluja

i teulades de liquen

Escola’t com un peix entre la brisa

llisca veloç pel fred corrent

Fes que en un revolt de l’aire

t’atrapi l’esclat de llum

de l’ull que et mira i que després s’amaga

darrere del seu propi esplendor ardent

Tornarà a sortir entre les cendres altes

de nou més rotund que mai

I altre cop s’amagarà

quan hagis aterrat per sempre més

Estel

ru s ne

lladrucs llunyans en la fosca:

us parlo a vosaltres? Us parlo i em sorprenc.

Aquí, al final del camí sagrat del vespre,

hi ha un oasi de complicitat amb les coses.

Els més joves us busquen, o sols o bé en colla,

creuen que sou la viva imatge del futur.

Els grans, en canvi, us troben a pesar seu,

i dirien que us assembleu més al passat.

Prô tu ets gran entre els joves i jove entre els grans!

I ara que baixes i passes entre uns i altres

no et degradis: pensa en la noblesa que has tastat allà a dalt.

Vaig a llençar la brossa

i sec una estona al banc

M'agrada el cel blau

de diumenge de tardor

i el so dels insectes mentre no faig res

Com si no hi hagués res a fer

O com si tot estigués fet

No hi trobo diferència

Pujo i baixo per la rambleta

de Sant Josep Obrer

A la plaça del tanatori un indigent

tapat amb mantes i cartrons

Arrecerat del vent i la pluja

sota la magna alzina ibèrica

Ha escollit el millor lloc

Baixo la vista per protegir-me del sol

Les rajoles de la plaça del tanatori

són com les de Tiahuanaco fa mil·lennis

I aleshores són com elles mateixes

Quan la nostra civilització haurà acabat

En 100? 50? 30 anys? No

No crec que durin tant

Avui dia tot es fa per durar poc

Cosa que potser vol dir

que la civilització ja ha acabat

Per això ara només té sentit parar

Però segueixo caminant

en actitud meva

extàtica mediúmnica

Estant aquí estic allà

Segles enrere mil·lennis

I ara per primer cop

M'obro al futur

Mentre em piquen els mosquits

i em molesten les mosques

en la xafogor d'octubre

Sé que no són paraules boniques, però estic cansat de frases brillants i lapidàries, fetes per intentar passar a la història, esperant ser citades en veu alta per desconeguts quan haurem mort. Escriure així ja no té sentit. Estic cansat. Vull paraules humils i arrugades, com olivetes negres caigudes a terra, tal com són, plegades amb cura a mida que te les trobes.

Sempre vam estar preocupats

no sabem per què

Llavors et vas posar a cantar

Mai havíem sentit cantar

La tonada ens sonava estranya

com si vingués d’una altra banda

que ara descobríem

Com si fa molt temps

hi hagués hagut un cataclisme

i ens haguéssim quedat colgats

Però només mentre cantaves

Després tornàvem a oblidar

Fa estona que sec davant

d'unes flors grogues petites

i penso què passaria

si ara morís

No hauria estat malament

la meva vida

He lluitat contra mi i contra als altres

He creat i he destruït

He sigut vertader i he enganyat

He estimat m'han estimat

I he deixat ser algunes coses

Unes flors grogues petites

Sobretot això

he deixat ser algunes coses

No totes les que calia

Suposo que havia d’aprendre a fer-ho

Senyor fes-me experimentar la mort

moltes vegades a la meva vida

Cada dia si és possible

fes-me morir

Índex i notes

1- Pujant pel camí de Vilaplana, Les Tosques, 2009. 2- La nit les estrelles la brisa, Maspujols, 7-8-25. 3- Terrarrel, Ermita de Maspujols, 18-8-24. 4- Dures en el temps. Monestir de Pedralbes, 14-6-24. 5- Sol i vent i tardor i abelles, Camí de la Boca de la mina, Reus, Octubre 2023. 6- Pins de la terra del capvespre. Bosquet sota el pont de la carretera de Tarragona, Reus, Octubre 2023. 7- Aquí estic Senyor enmig de tu. Reus, Avinguda Jaume I, 22-10-23. 8- He trobat un cuc sobre la taula. La Sedera, Reus, 17-9-23. 9- Estrelleta què em vols dir. De nit panxa amunt a la piscina dels nens petits. La Sedera, Reus, 9-9-23. 10- Un poema com aquest pi jove. Sobre una fotografia de Nancy Holt: Pine Barrens. Trees (1975). MACBA, 9-9-23. 11- Miro uns pares que miren les filles. Claustre Catedral de Tarragona, juliol 2023. 12- La nena posa el peu a terra. Carrer Bernat Torroja, Reus, 2-8-22. 13- Albira lluny. 2021. 14- Aquí a mig camí. Pla del fideu, Santa Marina, Pratdip, 18-4-21. 15- No esperis a estar preparat. Reus, 25-9-20. 16- Neix callant. Reus, 25-9-20. 17- La bellesa i la contradicció. Reus, 25-9-19. 18- Ves en busca de la bellesa. Reus, 28-8-20. 19- Què serà de tu i de mi. Havent tornat de la Val d’Aran. Reus, 20-7-21. 20- Enamora’t de la posta. Reus, 20-7-21. 21- I què és saber? Saut deth Pish, Val d’Aran, 20-7-21. 22- T’agradaria ser arbre? Al pi gros del parc Sant Jordi a la reixa del carrer Gaudí, Reus. 23- Antena ancestral. Al pi gros del descampat de la carretera d’Alcolea, Reus. 24- L’espiadimonis. Camí vell de Castellvell. Reus, estiu 2020. 25- Allà a dalt hi ha un paisatge. Puig de Santa Anna, Castelvell, Agost de 2020. 26- Salta cor. Puig de Santa Anna, Castellvell, Agost de 2020. 27- Estel xiprer. Puig de Santa Anna, Castellvell, 28-8-20. 28- Vaig a llençar la brossa, Reus, 6-10-24. 29- Sempre vam estar preocupats. 6-3-21. 30- Fa estona que sec. Camí vell de Castellvell. Reus, 25-4-23.