Ferran Garcia Querol
Índex
1 Poc s’ho pensava que faria cap al regne dels morts,
2 oi que li farem una bona recepció? [Xiulets. Crides a l’ordre]
3 Fem-lo passar a la sala gran del tron
4 per què ens expliqui com va començar tot.
5 Per exemple, què hi va anar a fer al sud? [Assentiments]
6 Ens inquieta que busqui sota la crosta d’Espanya
7 memòries que no són del tot seves, [assentiments]
8 i ens amoinen les seves idees sobre què és ser català. [Més assentiments]
9 Què va parlar amb la seva por de viure?
10 Quin és aquest vincle al servei del qual està,
11 que desfà les nostres cadenes amb gestos subtils?
12 Serà aquest el significat profund del Procés? [consternació. Crides a l’ordre]
13 Que ens instrueixi sobre la llei i el secret del món,
14 sobre la relació entre el fons del mar i les onades,
15 sobre el seu domini de l’espai i el temps
16 a cavall desbocat de la posta de sol.
17 Així és com es va transfigurar
18 i va obrir la tomba perduda de la llum?
19 Diu que només cal tindre fe, però ha! què és la fe? [rialles]
20 Un glopet de fe i tot es torna verge,
21 només llavors podia unir-se a aquella comitiva
22 d’amants abnegades i incondicionals com ell.
23 Des del seu cos capgirat s’erigeix en Majestat, [indignació]
24 ell mateix era el seu propi llindar, que a vegades travessa
25 i de seguida destravessa.
26 Ens creurem que ha descobert la realitat? [Murmuris]
27 Que ha comprès el sentit de la vida? [Més murmuris. Crides a l’ordre]
28 I permetrem que s’enfonsi en la seva terra negra
29 i s’escapi de nosaltres pel més simple dels camins? [Tumult. Actuació entusiasta i “proporcionada” de les forces de seguretat]
1. Poc s’ho pensava que faria cap al regne dels morts
Una nena encantadora de tres anys
segueix les meves passes des de lluny,
és la meva mort, tímida i callada.
Em giro cap a ella i deixo que s’apropi.
Vols que vingui amb tu, li dic.
Ella parpelleja i apareixen imatges:
Veig un tret de pistola al front sense motiu,
o un tall al coll entre espasmes anguniosos,
el cotxe sortint de la carretera
va fent voltes de campana,
rostre meu sagnant, ulls oberts i astorament.
Però jo no vinc amb tu.
Torna a parpellejar, se senten veus:
“Avui havíem de quedar, per fi, després de tant”.
“Ahir ens vam creuar pel passadís, semblava tant normal...”
“No m’ha pogut donar la pau, com s’havia proposat”.
“Sabem que ens va estimar... Almenys durant un temps”.
Sí, tenia por de no saber, de no poder.
Per això has vingut, oi bonica?
Ella em mira en silenci.
Però jo no vinc amb tu,
petita, ets tu qui has de vindre amb mi.
Apareixeu tots en semicercle davant nostre.
Quan penso que moro per vosaltres
és com si vosaltres moríssiu per mi,
i llavors ja no cal que mori per vosaltres.
Us veig com seríeu quan tot s’hagués acabat:
només un joc que no se’m dóna gaire bé.
Però jo també sóc un joc que no se us dóna bé,
què tal si juguem una mica més tots junts?
I si ara em veieu riure no us estranyi:
som les fitxes d’un tauler i a més a més som el tauler.
Quan comprengueu això, també aprendreu a riure.
La meva mort i jo ens agafem la mà
i ens fiquem entre vosaltres tranquil·lament.
Reus-Falset, maig 2015
2. Oi que li farem una bona recepció?
Ja està,
ja tens el que volies,
ja ets “dins de la malesa”.
Vaja, que no era tal com t’esperaves.
I tot allò de “les restes sangonoses sobre la terra”?
O ara em diràs que només era “poesia”?
Em pensava que creies (disculpa el meu to)
en “els poders interiors” de la paraula viva.
Ho sento noi, t’hi has llençat de cap.
No ets el primer ni l’últim:
Only de goods die young [rialla estúpida].
Bé, què t’anava a dir?
Mentre te’n fas la idea t’explicaré com funciona.
Si no et vols quedar atrapat
aquí només hi ha una regla:
Vingui el que vingui, sigui el que sigui, passi el que passi,
no fugis, no rebutgis, no neguis;
Abraça, acull, estima-ho tot.
Reus, 2017
3. Fem-lo passar a la sala gran del tron
Altes columnes de pòrfir negre,
voltes estucades obren espais dins l’espai,
he degut creuar el llindar.
Quin lloc és aquest
on jo sóc el centre d’atenció absolut?
Unes ombres apareixen des del fons
i tothom sembla disgustat amb mi.
Sa Majestat em pregunta qui sóc
i què faig a la sala del tron.
El Molt Honorable President
s’impacienta i em demana referències.
El vell inspector de policia
vol saber de la gent estranya
que m’acompanyava.
La jove i eficient fiscal veu indicis
de delictes contra la seguretat nacional,
certs enigmes i secrets en donen fe.
O sigui que em veuré obligat a donar explicacions.
Ai les explicacions...
La meva senyora esposa
em clava el colze a les costelles:
“Fes el favor de comportar-te!”
Les meves amants,
a qui he restituït la virginitat,
s’amaguen rere els miralls
i dissimulen de lluny cap vincle amb mi.
Tothom es pensava que jo era una altra cosa.
Reus, 2017
4. Perquè ens expliqui com va començar tot
El mar em xucla des de la platja mar endins,
el mar esvalotat que empeny al llunyà i l’estrany.
Adéu mama, adéu papa, adéu germans, adéu!
Potser és millor que no em resisteixi
i que el mar se m’empassi definitivament.
Vagaré a la deriva per carrers i camins:
Barret d’ala ampla, capa fosca, bastó gastat
i expressió senzilla, compassiva, un pèl burleta.
Però això espanta els humans, bogeria meva,
ells són fràgils, sota les seves closques dures.
Han perdut el seu centre i el busquen fora d’ells,
han de venerar alguna cosa o destruir alguna cosa.
Així a poc a poc es fa la guerra al meu voltant
i sé que aviat per fi podré sentir-me com a casa,
quan l’alta turbulència del meu exterior
concordi amb la del meu interior,
llavors passejaré entre el foc creuat i les bombes
com en la nit tranquil·la i estelada.
Quin espectacle! Us redimiria de seguida
si us atrevíssiu a contemplar-me,
però els llestos i assenyats sols veieu un blanc fàcil.
Serà la destrucció un pretext, una forma de curiositat?
Reus-Falset, maig 2015
5. Per exemple, què hi va anar a fer al Sud?
Com si jo no fos d’enlloc.
O fos un pària de rostre obscur
que ha perdut la seva llengua, el seu nom.
Però si tot en mi és signe d’això!
De petit que he estimat les coses velles,
el que és estrany em demana asil,
i sabeu on estic millor?
Entre la malesa dels descampats
i els fonolls secs i plens de cargolins.
Com que no acabo d’encaixar enlloc
em plau vagar per camins que no sé,
i llavors sí, començo a recordar:
la pinassa calenta i olorosa,
la trencadissa seca del trepig,
passes de lluny per marges enrunats,
a tot arreu sense nom, sense terra...
Però jo sé que ja hi era,
jo ja hi era molt abans que tons avis,
i molt abans que els avis dels teus avis.
Per això me’n vaig al sud,
me’n vaig al sud fins que deixi de ser jo,
fins reconèixer els meus límits
i la terra em sigui estranya,
fins trobar-me a mi mateix
i saber els meus límits, la meva terra.
Sí senyor, me’n vaig al sud!
País Valencià, 26-12-16/ Les Irles, 4-5-17
6. Ens inquieta que busqui sota la crosta d’Espanya
Davant la tomba de Colom, a partir del retaule
d’Alejo Fernández Virgen de los navegantes (1536).
El mantell de la Verge ho protegeix:
Un imperi s’obre al mar planetari
i es tanca sobre si mateix.
Espanya pesa, Espanya closa,
Espanya incrusta, es fa crosta,
el mantell de la Verge ho protegeix.
Permeteu-me que em tregui aquesta crosta.
—¿Y qué queda?— Riuen tots.
—Di, ¿qué queda?— De què riuen?
—¡No la toques!— Vaja, criden.
—¡Ni lo intentes!— Per què criden?
—Déjala...— Ara supliquen?
—¡Por favor!— Per què supliquen?
Però queda tot. ¿Lo veis?
Queda tot el que hi havia.
El mantell de la Verge ho protegia.
Quin almirall ens guiarà aquest cop
per l’amplíssim mantell blau?
Cobdiciós, cruel, dèspota,
servidor només als millors postors,
els teus senyors ho trepitjaven tot
com fruita caiguda al mig del camí.
Però no necessites excusar-te.
Només volem que ens ensenyis
a fer del rostre màscara de pedra
per contenir l’abisme intern,
i desbocar així tota la visió
sobre l’abisme extern.
Assajarem en secret el teu do,
transgressor de tots els límits,
interconnector de móns!
Per, discrets i anònims, en tots els pobles
i ciutats, estar llestos per partir.
Trobar el punt, l’hora perfecta,
la disposició adequada,
el deliri necessari
per deixar-nos caure enrere com àngels,
ales esteses, sostenint el vol
sobre les coses abismals,
pures i noves des de si mateixes.
Sevilla, 27-12-16/ Reus, 12-5-17
7. Memòries que no són del tot seves
El 1148 els cristians conquereixen Tortosa.
El 1149 un jove foraster apareix a Isbiliyya.
El 2016 algú visita Sevilla “per primer cop”.
Oi que m’enteneu? Oi? Oi? (picant l’ullet a cada “oi”).
Per fi hem arribat a Sevilla,
llàstima que el Pere tingui angines.
Ha aguantat el viatge com un campió
i ara s’arrossega a la cua de l’Alcàsser.
La Mercè i jo fem malabarismes per animar-lo.
Jo li dic alguna cosa
i miro la Giralda.
Dic dues paraules i torno a mirar.
Llavors passa,
m’adono,
puc sentir
com tothom es queda a Sevilla,
mentre jo caic d’esquena enrera,
suspens immòbil sobre el temps.
I recordo
una cosa,
almenys una sola cosa,
però la recordo:
El sol lluïa igual sobre la torre
on algú, amb barba negra i roba blanca,
tot just arribat a la ciutat
després de tants afanys,
anhelava per fi un lloc
que pogués sentir seu.
Amb el cor glatint de joia
treia el cap per cadascuna
de les finestres altes,
mentre la llum beneïa
les seves robes senzilles
i ell gravava aquell instant a foc
en el fons de la seva ànima.
Per tal que si morís
i mai tornava a viure,
pogués recordar
(si Déu volia)
una cosa,
almenys una sola cosa:
el dia que va arribar a Isbiliyya.
Sevilla, 27-12-16
8. I ens amoïnen les seves idees sobre què és ser català
A aquells dels nostres que van marxar, als que van tornar i als que ens vam quedar.
Venim d’un llinatge de proscrits
que s’han ocultat l’origen de pares a fills.
Venim d’Aragó, Castella, Catalunya Nova,
i ara alguns som mestres, encarregats i informàtics.
Altres van fugir a Turquia, Marroc, Amèrica,
i al cap de segles, uns quants comencen a tornar.
Dels que ens vam quedar sols estic jo, i els reconec,
però ells a mi també em van oblidar.
I van i es posen a viure en carrers dedicats
a Jaume I, Torquemada, Wad-ras, Tetuan!
Suposo que això és ser català:
algunes qüestions mai no resoltes,
ironies que venen de lluny.
Haver-se guanyat una distància
i una familiaritat amb totes les coses.
Estar arreu com si fóssim d’allà
sense ser-ho ben bé mai del tot.
Són antics records de família
sintetitzats en un ideal de plenitud
com si fos un mapa del tresor.
Saber que la terra sols és mapa
i el que descobrim en ella l’or.
Reus, 26-12-16
9. Què va parlar amb la seva por de viure?
Te’m reies dels batecs dels altres cors
i així em mantenies lluny del meu.
Dissimulaves la meva grandesa,
per això envejava qui ressaltava.
Em vas ensenyar a sobrar de tot
i llavors vas fer que tot em sobrés.
Perdent-me la mirada a mig camí,
l’horitzó s’esfumà del meu davant.
M’encadenaves amb la meva força
com un gos boig que es persegueix la cua.
Però vaig aprendre que els qui no m’entenen
se senten igual que jo davant d’ells:
Cargolets amagant el caparró dins la closca,
mi-te’ls com avancen a poc a poc!
Estiren les antenes com ditets
en un llindar massa alt,
ara es miren entre ells
i lleus somriures ho il·luminen tot.
Qui és el jardiner d’aquestes criatures delicades?
Una paraula encertada les podria obrir,
si fos desencertada tot just les marciria.
Quina missió més estranya,
s’ha de creure en el futur.
Una esperança sense fonament?
Però a vegades creix un vincle
(tant de bo un dia cregueu en miracles).
Institut Priorat de Falset (2013-2017). Reus-Falset, maig 2015/ juny 2017.
10. Quin és aquest vincle al servei del qual està?
Busques l’ombra entre mosques i formigues
per les teves alzines preferides.
Seus sobre aquesta terra aspra
que t’ha acollit i t’ha fet seva.
Vas vindre sent un foraster i ara,
ara tot s’arremolina al teu voltant:
Fullassa punxeguda, clofes d’aglans,
palla groga, còdols desendreçats.
L’horitzó serpenteja el cel pesant,
notes el vincle, ets en el vincle.
De camí al poble te n’has adonat
quan ells han vingut a tu.
Entre vosaltres va aparèixer el vincle
d’un dia a l’altre, com la teranyina,
com els núvols, la rosada,
com tot el que sorgeix per si mateix.
Per això no et saluden des de lluny
sinó que et venen a donar la mà.
El vincle us va honorar a tots,
i ara l’honoren en tu.
Però tu no l’has creat pas, el vincle.
No vulguis salvar-lo, només ell salva.
No el carreguis sobre teu,
si no, te’l carregaràs.
Treballa amb la seva llei,
aquesta és la verdadera força.
La teva acció serà molt més discreta
però molt més eficaç.
En quin moment la teva pell
passa a ser la pell del món?
I la gota que va al mar
quan es converteix en mar?
Cos de plenitud, aquest és l’enigma:
molts cossos i una sola carn.
Llavors no parles tu, parla la vida.
No actues tu sinó que actua l’ésser.
Però el vincle sols hi és si tu no hi ets,
altrament cometries arrogància.
Cadascú, per separat, només és
l’obscura ombra de la seva ombra.
A Lucas G. i Pau C. Falset, 1-9-16.
11. Que desfà les nostres cadenes amb gestos subtils
A Anahí Giacometi. Cadascú que posi els seus cognoms.
“Tots salvats, perduts, amb tu:/ o ets tothom o no ets ningú”.
“La poesia tot just ha començat/ i és plena de virtuts inconegudes”.
Joan Maragall, L’ànima (VI i Escòlium).
Ahir me n’anava, Garcia, persiguiendo herejías,
tal i com es veu, Querol, en mi genealogía.
I avui he tornat, Garcia, de todos mis destierros;
han quedat escrits, Querol, en lo hondo de mi cuerpo.
Venen pels carrers, Garcia, gritándonos polacos,
i els polis em diuen, Querol, que hable en castellano.
¿Com, si per la tele, Garcia, dicen que no sé hablarlo,
i que a l’institut, Querol, enseño a despreciarlo?
Això fa remoure, Garcia, en mi fuego interno,
tots els perseguits, Querol, que habitan en mis huesos.
També reactiva, Garcia, como antiguos bloqueos,
aquells opressors, Querol, que conmigo aquí llevo.
A dins de la ràbia, Garcia, unos y otros me gritan,
clamant-me per sang, Querol, y guerra todavía.
Però jo sóc l’últim, Garcia, eslabón de esa cadena,
i per això puc, Querol, redimirla entera.
Si tu reconeixes, Garcia, la palabra que está viva,
creuràs com ningú, Querol, en esta magia mía.
Només feia falta, Garcia, dar-les voz y recordar;
i després suaument, Querol, integrarlos en tu paz.
¿T’imagines multitud, Garcia, de brujas y de magos,
cadenes de segles, Querol, en secreto liberando?
¿Que el bon paradís, Garcia, empezar ya se puede
amb gestos subtils, ¡Ai Querol! Sutiles como
éste?
Reus-Falset, 11-15/ 13-5-17.
12. Serà aquest el significat profund del Procés?
Amb préstecs Hemingway, Blanchot i Carner
Un nordamericà, un francès i un ximple
discuteixen sobre la naturalesa humana.
El nordamericà diu que l’home
pot ser destruït, però mai derrotat.
El francès el contradiu dient que l’home
és indestructible perquè la seva destrucció no té límits.
I el ximple s’aixeca i diu que ha! Nosaltres,
els catalans, som invencibles i indestructibles.
I que ningú ens pot derrotar del tot
perquè ningú ens pot destruir mai prou.
No és una qüestió de resistència, no.
És que per molt avall que estiguem
sempre podem caure més baix,
en un nivell encara més denigrant
que l’altre i que l’altre i que l’altre
(ho demostrarem abastament).
Però mirem-ho pel cantó positiu:
som pitjors que escarabats en un desastre nuclear,
i quan arribi el moment
tothom vindrà a preguntar-nos com es fa.
Llavors els ensenyarem a dir plegats:
“És viu com la ginesta i com el blau marí
el teu escarafall, oh noia catalana”.
Reus, 6-17
13. Que ens instrueixi sobre la llei i el secret del món
Ibn Gabirol va morir el 1058 a València, sol i malalt.
Una d’aquelles nits va sentir la meva crida provinent del 2016.
Aquesta és la manera. Ho vols provar?
I si ens gitem a la sorra de nit?
I si auscultem la seva meravella?
Fonguem-nos en el silenci dels astres
que ens van girant al voltant.
Amb prou feines direm una paraula
per tornar a ser altre cop dos
i endinsar-nos de nou en la unitat del silenci.
Que el silenci també obre portals
i per ells me’n vaig, que per ells me’n vaig
si a la teva vora em quedo, estimada.
Però agafa’m la maneta
per saber tornar millor.
Des de la llunyania dels mil·lennis
apareixes davant meu:
Selomoh Ibn Gabirol.
En el millor de mi es reactiva el millor de tu,
i en el pitjor de mi es repeteix el pitjor de tu.
Per això et torno a presència, si em permets,
i tens lloc en el meu cos de plenitud, si vols.
Davant meu apareix immens, aquesta nit,
allò que et sostenia, en qui et repenjaves
en els teus dies difícils a la llum del sol.
No és les estrelles ni el vent ni el mar,
i així i tot està allí, està allí!
Com dir-lo o anomenar-lo?
Com no estimar-lo infinitament?
Però és llei (per dir-ho així)
que un extrem compensi l’altre.
I és tan alta la nostra pretensió
que peregrinem per la nostra terra
no trobant qui podria ser dels nostres.
Es barallen entre ells balbotejant
rucades idèntiques en llengües diferents.
No aguantem, arrogants, els parladors,
i només ens humiliem
davant tot allò que calla.
Les onades que van i venen del mateix fons
ensenyen que tot sorgeix
i torna a la mateixa font.
I si acabem sent de ningú per fer-ho entendre a tots?
I si només així podem ser de tots un dia?
O serà tan alt el nostre saber
que no sabem estar a la seva alçada?
Sí: és llei (per dir-ho així)
que un extrem compensi l’altre,
però la llei (diguem-ho així)
procura l’equilibri com a resultat final.
I mira: hem arribat a l’últim dia, aquell
en què els morts pugen a viure per la sang dels vius.
Perquè, saps? Els vius portem la sang de tots els morts,
i el que un aprèn ho aprèn per tots, si sap com fer-ho.
Conec el secret que salva de la fosca:
No és la meva mà, ni la mà amiga que l’agafa,
però està en elles! Està en elles!
Amic meu, hi ha un obscur
com tu vagant pel món i no està sol.
I el temps és un vel que s’aixeca sospirant,
un cop guanyat el raríssim do preciós
de saber estimar la vida malgrat tot.
Serà aquest sospir meu la brisa que t’estremia
en l’orba soledat de les teves nits darreres?
Aquí a la terra de Lebedontia
dos amants contemplen les estrelles.
L’Ampolla, 26-7-16/ Reus, 21-8-16.
14. Sobre la relació entre el fons del mar i les onades
Lebedontia és la cara oculta de l’Ampolla, apareix en alguns mapes antics. El portal és a mig camí del penyasegat del Baconé a Cala Maria, en una clariana amb dos pins units per la base, per on heu de passar en l’actitud adequada.
He fet cap a tu com a una terra estranya,
regne fantàstic on ets la reina Fada,
amb el barrufet rondinaire i la princeseta estirada,
en un castell assetjat de lluny per un malvat de conte
i vells fantasmes que es conjuren perquè tot segueixi igual.
Jo dec ser el cavaller errant que demana sopluig en la tempesta
i es queda un dia, dos dies, un any, quatre anys...
Ai Fadeta, tu em dius que vols estar sempre amb mi,
però jo només et dic: fins que deixem de fer-nos bé.
Llavors els teus fantasmes s’enreden contra els meus,
ens convertim en fantasmes dels nostres fantasmes
(en ombra de la nostra ombra)
i tu i jo desapareixem.
On sóc? On ets?
L’amor ha de fer-nos lliures, l’amor ens havia de fer millors.
L’amor costa massa reconèixer quan ens ha tornat roïns.
Què tenen a dir-me sobre això les onades de Cala Maria?
Pfffffffffff shhhhhhhhhhhh!
Que he d’aprendre a surfejar
entre les coses que em passen
com entre les ones del mar.
Buculum colocloc buculum!
Provenen del fons però no són el fons,
i no són el fons però venen del fons.
Txiclip txiclap txiclup!
L’alegre xipolleig no deixa lloc a dubtes:
He d’aprendre a ser nen.
Fcshhhhh rrrrssshhhhhh!
Corredisses d’aigües entre roques,
escumes perseguint-se entre elles.
Txip!
I un esquitx m’atrapa la galta
com una mirada entre la gent en una festa.
Pfffffffffffffffff shhhhhhhhhhhhhh!
Cobrint suaument la roca
m’insinuen que t’abraci,
que estàs aquí al costat i ho necessites.
I mira quin petó més mal donat,
que et tombo el barret i et tiba el cabell!
Crides i riem perquè sóc maldestre
i després t’eixugues unes llàgrimes
que només tu saps el pou d’on surten.
Ja ho sé, que et faig patir quan m’enfosqueixo,
que no saps què has fet ni què has de fer,
i a més, tu també tens el teu enigma.
L’escoltarem plegats al mar de Lebedontia.
Cala Maria (L’Ampolla), 25-7-16
15. Sobre el seu domini de l’espai i el temps
On ets, Fadeta, tan lluny del Priorat?
I si ara ens escapem a qualsevol lloc?
Què et sembla als turons verds de l’illa d’Àvalon?
O potser al penya-segat roig de l’Ampolla?
Al final hem triat Miami, quan el sol es pon
i les nostres mans s’agafen vora el mar.
Mira, en un revolt de l’aigua ens aturem
i ens abracem com un dia al teu portal.
Oi que besar-nos és com fer la comunió,
com reprendre un camí al cap de mil·lennis?
Encara mantens l’aire cerimonial
dels vells temps a l’ampla riba del Nil.
Places de Córdoba, illes de l’Egeu,
les grans praderes d’Àsia, les d’Amèrica...
Terres se’ns presenten on vam estimar-nos,
variants de l’hora i el lloc sempre actuals.
Al voltant sonen les llengües que parlàvem,
intents barbotejants de dir els nostres noms.
La pell es tatuava els déus que hem venerat,
imatges imperfectes de tu i de mi.
Ai Fadeta que ets tan lluny del Priorat,
anem, anem tu i jo a qualsevol lloc.
Com pot ser que gairebé sembli que hi som?
16. A cavall desbocat de la posta de sol
Estirats al llit estan els teus nadons,
hi acudeixes sol·lícita per alletar-los.
Avances a quatre grapes, tu lleona,
i els cobreixes amb la nit dels teus pits nus.
A cada llepada un tremolor et travessa
i tota humida encens la terra del capvespre.
El teu cul sinuós resplendeix de lluny,
ulls somrients assenteixen en silenci.
Jo soc el genet que et cavalca amb esforç
i que en l’empenta va i s’hi deixa la vida,
com si el sol fos la porta a punt de tancar-se
que calgués creuar per salvar l’univers.
T’entrego tota la força que em despertes,
a tu, mare fortíssima i ben plantada.
Converteix-la en llet nutrícia pels teus fills
i en amplíssims horitzons per al teu cor.
17. Així és com es va transfigurar
Vens contenta de comprar
perquè t’has trobat una vella amiga.
Creus que m’agradaria conèixer-la,
que és una d’aquelles dones potents;
vaja, puntualitzes: un pendó.
Com que no t’entenc, m’expliques
que la seva parella la portava
de festa amb totes vosaltres;
i tal com la deixava i ell marxava,
la veies de la mà de qualsevol
anant cap allà a la platja.
I quan venia el pobre a recollir-la
li havíeu de dir que estava al lavabo,
i sempre estava al lavabo,
i vinga a esperar-la, que era bon noi.
Ella volia casar-s’hi,
que fos pare dels seus fills,
i ara ja tenen un petit.
Però quan llavors tornava amb vosaltres
us explicava totes les seves aventures:
“mira, mira, con éste hemos hecho un francés, bye bye!”.
Aleshores tu has fet el gest d’adéu amb la mà
i la mirada riallera com si fossis ella.
I per Déu que ara no puc deixar d’imaginar-te
tornant de la platja amb un amant teu,
seient a una terrassa amb les teves amigues,
explicant indiscreta els jocs que heu fet
mentre t’acomiades de passada fent: bye bye!
Voldria que m’expliquessis
si la teva amiga va ser feliç;
però tenia molts remordiments,
vivia sempre pendent, ansiosa, intranquil·la.
Que diferent ha sigut
la meva visió de tu!
Quina dona meravellosa t’has revelat!
En aquell gest ple d’ingenuïtat
es transfigurava el teu cos de plenitud.
T’he vist viva i alegre,
pura i innocent, absolutament lliure.
Potser per això sentia
com una cosa arrencant-se de mi,
era la consciència plena
que no ets la meva propietat.
Suposo que la majoria d’homes
tendim a apropiar-nos del que estimem,
però quin home es vantaria
de collar un pollet fràgil amb les mans?
Ser home és estendre el braç
i que una àguila s’hi posi de grat,
augmentar el propi poder
pel poder creixent de l’altre.
O sigui que per suportar
la imatge de la teva perfecta plenitud
jo també m’he hagut de transfigurar.
La teva llum em cremava,
m’havia de tornar lleuger com ella.
Ara puc contemplar-te, ple de mi.
Tu l’alegre, la despreocupada,
tu plena de tu mateixa,
mestressa del teu cos, senyora del teu desig,
tu sense malícia i sense engany,
realíssima i vertadera.
Reus, 13-9-15
18. I va obrir la tomba perduda de la llum?
“La humanidad, como una perla, tal vez sea una tumba perdida de la luz”.
“En el cielo no existe lo ajeno, ni por tanto, el placer de apoderarse de lo que no nos pertenece”
(Blas Infante, Motamid, escena II).
Ara que estem sols t’has armat de valor per dir-m’ho:
Diuen que m’han vist amb una dona al cotxe.
Es fa un silenci greu,
tu només vols una vida senzilla.
Llavors s’encén una rialla
com un foc que escampa la tenebra.
Què et sembla si saltem sobre ella agafats de la mà
perquè les pors de tot l’any marxin esperitades?
Si tu i jo ens hem despertat la llum,
per què ens imaginem als braços d’algú altre?
Un rei antic va dir-me a cau d’orella
que viure com ho faríem al paradís
és l’única forma d’instaurar el paradís a la terra.
Al cel no hi ha propi ni aliè, teu ni meu,
sols tu i jo, infinits, primordials,
trobant-nos un i altre cop
en multitud de cares, noms i relacions.
Tu i ell, tu i ella,
jo i ell, jo i ella,
ell i ell, ella i ella,
això i allò,
tot plegat som tu i jo.
Per què buscar-nos allà si ja ens tenim aquí?
Però sé que si passés no ens hauríem mogut del lloc.
Tot és d’una manera que no comprenc
però tinc fe en el desconegut:
som la tomba perduda de la llum.
19. Diu que només cal tindre fe, però ha! Què és la fe?
Que tinguis fe, et dic sovint,
però com explicar-te què és la fe?
Si tot el que es pot anomenar fou
brutalment reduït al seu significat.
Que tinguis fe, et dic sovint.
I si et tapessis els genolls
amb la teva mini falda més atrevida,
oh coqueta i digna, segur
que et quedaries amb el cul a l’aire.
Per què, doncs, no reconèixer
que la gràcia de les teves cames
està més enllà de la roba estreta?
Que tinguis fe, et dic sovint,
és donar entitat, reconeixement,
a tot allò que no pots controlar;
reservar-li un lloc i un paper en la vida
sense gaires paraules i un somriure;
i entregar-t’hi cega i confiadament,
com dels braços d’una mare
fins als braços d’un amant.
Reus, 26-6-16
20. Un glopet de fe i tot es torna verge
“Els casarem amb aquelles d’ulls bellíssims. [...]
Es passaran entre ells una copa sense frivolitat ni maldat”.
Alcorà, LII, 18-22.
Passa’m aquesta copa, amic!
Començo a veure-ho tot clar.
Ser verge és aparèixer
nus en cos de plenitud
davant dels ulls purs i nets de l’amant.
Serà aquesta boda íntima i secreta
l’antiga promesa d’una altra vida?
Vida bona i bella que compartim
com una copa que va de mà en mà.
Podem fer en ella tot el que vulguem,
però amb una única condició:
sense frivolitat ni maldat.
Passa’m aquesta copa, amic!
Començo a veure-ho tot clar.
Estem al tren de Reus a Barcelona.
Al seient d’aquí davant
s’entreveu per sota un peu de dona
com banyat en llum de lluna,
i calça una sabateta
de corall i de robí.
Fa posat de mare i porta anell de casada,
però ho dic sense frivolitat ni maldat:
aquesta verge m’és promesa i m’espera a mi,
perquè espera qui la sàpiga veure.
Passa’m aquesta copa, amic!
Jo també ho començo a veure tot clar.
Al carrer Sant Jaume, a Reus,
tot el matí sentim veus.
El Paco, senyor gran, cascarràbies i andalús,
no deixa aparcar ningú
perquè el carrer és peatonal.
A l’altre cap del carrer
la gitana renya els fills,
cada any, un més darrera.
La puta vella del bar discuteix
amb un home més vell que ella.
Espera’t, que ara els nens de la gitana
entren a la botiga,
el gran també vol anar:
—Mama que yo también voy!
A veure què diu la mare?
—Que no! Que tú no! Que no!
I fa terrible, sorda i amb ràbia continguda:
—Que no me sale del coñiiooo...!
I ho dic sense frivolitat ni maldat, amics,
però aquesta verge m’és promesa i m’espera a mi,
perquè espera qui la sàpiga veure.
Preneu aquesta copa, amics, beveu!
Oh amics meus prudentíssims,
per què correu esperitats?
Reus, 21-7-16
21. Només llavors podia unir-se a aquella comitiva
Formada per una multitud de bacants, coneguts i desconeguts teus i meus. Jo puc reconèixer Rimbaud i Passolini, la Mila de Solitud, Lord Jim, Alexis Zorba, i els nens de l’escala de Salvat-Papasseit. I tu?
L’androgin nen-ancià
ja mira dins del pou,
on tot sol i en silenci
ausculta des de sempre
els temps que han de venir.
I doncs, a qui saluda
en les aigües negres,
immòbil i entusiasta?
A l’adolescent proscrit que acarona amb la galta
l’espatlla nafrada de l’home adult.
A la dona solitària baixant de la muntanya
amb dol al ventre i foc a les pupil·les.
Al covard avergonyit que prepara pacient
l’hora del propi rescabalament.
Al vell excombatent que no parla dels seus enigmes:
ell només els balla, ell només els riu.
Una crida us convoca, que travessa tots els móns:
“Salut a tots els nostres! Glòria als imaginatius!”
La comitiva ha vingut,
La comitiva m’ha pres.
Per cada poble passen,
arribats de tot arreu.
Porten terra a la cara,
fulles seques al jersei.
Una música antiga
envaeix tots els carrers.
Quan et troben, t’envolten
i se t’emporten amb ells.
Tant les filles com les mares
t’acaricien els cabells.
Cors oberts de bat a bat
a l’atzar pouen al cel
la mateixa aigua de vida
que no calma pas la set.
Els homes corren i salten
i criden ulls clucs al vent:
Ai la set, set beneïda!
Ai la set de tindre set!
I m’abracen i es posen a resguard
de la meva tènue i blanca llum.
I em neden per la pell com en el mar,
obrint-se per rebre’m com sal i escuma
pels seus pits i ventres nus.
En mi, venerables, com es rebolquen!
Com les honoro, les meves goloses!
Agafats de mans bevem
l’un en l’altre llum d’estrella,
i si em quedés sol en tot l’univers
sé que no em deixarien mai enrera.
Cadascú és sorreta fina del Delta
entre els dits del buscador adequat
per a qui tot és ona i laberint.
Veus els nostres cossos verges
sense gèneres ni edats
uns amb els altres glatint?
Pols a la pols, oh llum a la llum! Sents?
Dansa d’espurnes del mar resplendent!
L’Ampolla-Falset-Reus, 6-7-16/ 6-12-16
22. D’amants abnegades i incondicionals com ell
A un moment, una cosa o una persona
Es presenta amb respecte
per fer-me un regal,
potser una carícia
o una simple visita.
Somriu amb timidesa
i espera amb contenció.
Això m’eleva a cotes insospitades,
creixo com unes ales desplegades.
Amb quina veneració ho contempla!
En els seus ulls hi ha el desig
astorat de l’entrega abnegada.
És un miracle que no es compra ni es canvia.
Jo sé que estima en mi el que hi ha dins seu,
d’altra forma ni tan sols ho percebria,
i m’apropo amb respecte per fer-li una gràcia
—una carícia o només una visita?
Somric amb timidesa
i la meva contenció en l’espera
l’eleva a cotes que ningú sospita.
Creix i creix com la marea alta.
Els meus sentits són la meva ofrena humil,
en ells hi ha l’espant i el desig
de l’entrega abnegada
—oh miracle que no es compra ni es canvia!
Sap que estimo en ella el que hi ha de mi,
com si no ho percebria?
Reus, 1-5-14/5-5-17
23. Des del seu cos capgirat s’erigeix en Majestat
Poema tàntric, incestuós i subversiu.
O no. Reus, 12-11-16/12-7-17
I
Mare, esposa, germana o qui siguis
en aquesta hora de lluna negra:
que es giri la meva titoleta simpàtica,
ella sola davant del teu perill.
S’erigia tota pintxa en ceptre de poder,
però ara es revesteix de més alta dignitat.
Que el ceptre sigui antena, òrgan bell
d’exploració i intercanvi de sensacions.
Que sigui el bon sentit que se sent a si mateix
entre tempestes d’electra i ones de pell tèbia.
Concentrem-nos tots allí
com pedra caient a l’aigua,
i després tot s’expandeixi
com els seus anells concèntrics.
II
Que llavors es giri el meu enteniment,
sempre tan segur de si que buscava
alguna cosa que li fos externa
i absolutament certa en si mateixa.
Podia ser aquesta hora, la lluna,
el món darrere dels teus ulls.
S’ho havia d’imaginar com un punt,
com una cosa que ocupava espai.
Però i si l’espai només fos
la seva manera de mostrar-se en mi?
És que la realitat depèn de mi?
Llavors, com és que em centrifuga l’atenció
com si jo depengués d’ella?
Com és que aquesta hora, la lluna,
el món darrere dels teus ulls,
com més m’hi centro més augmenta?
Continu sense salts ni buits ni enfora,
la realitat creix i no té límits.
Cada límit de seguida és incorporat,
i si jo també fos un dels seus límits?
Em desborda, m’incorpora,
sóc en ella, ara sóc jo qui és per a ella,
i encara continua de maneres
que no puc ni imaginar.
Jo, completament incorporat i desbordat
pel món darrere dels teus ulls,
mare, esposa, germana o qui siguis
en aquesta hora de lluna negra.
III
Que ara es girin els meus sentits
que només veien formes i colors,
les meues orelles que sols sentien
el que podien entendre,
i la meua llengua que parlava
com ho havia après de tots.
Ara la llengua clama silenciosa
en un moment de calma que ha trobat.
Ara pot degustar el seu propi gust
que no és de res que hagi provat.
Ara començo a dir el que no s’entén,
veig el que no es veu i escolto. Llengua girada
que sona igual que si fos dreta,
però sempre significa una altra cosa.
IV
Reciteu amb mi tots junts el nostre credo
perquè tot es giri del dret i del revés:
Som capaços de comprendre la realitat
i hi ha realitats que desborden la comprensió.
La raó ens alliberarà de velles supersticions
i la fe en el desconegut, de noves limitacions.
Ens entendrem gràcies al que tenim en comú
i crearem móns nous amb la imaginació.
La meva autonomia serà del tot absoluta
i des d’ella em sotmetré a l’immens enfora.
Els ocells piularan igual tant si hi sóc com si no
però si hi sóc seran els meus confidents lleials.
Només allibera l’acció col·lectiva i sostinguda
i a soles conjuro vents de llibertat per a tu que no em coneixes.
Sóc un individu anònim entre altres en el món
i l’àmbit on es mostren tots els móns i individus.
Sóc un punt dins de la història i la geografia
i la cruïlla on conflueix tota història i geografia.
V
Quedareu tots girats, oh Majestat,
Honorable President,
senyor inspector i senyora fiscal,
senyora esposa i amants,
totes de virginitat restituïda.
Jo era una peça del vostre engranatge perfecte.
Ara sou tots i totes qui teniu
un lloc reservat en mi,
sou puntets i puntetes del meu reialme immens,
sou peços i peces d’una estructura
amb la qual jugo a desplaçar-me per amor vostre.
Serà l’amor el cavall blau del meu exili?
Arreu topo amb la mateixa estranyesa
i la mateixa familiaritat,
recorro tots els llocs on he viscut
i les cares que he estimat:
Tots vosaltros i vosaltres
existiu per mi, jo us he donat ser.
Nos sóc jo Punt Jo som la Majestat.
24. Ell mateix era el seu propi llindar, que a vegades travessa
Altes columnes de pòrfir negre,
voltes estucades obren espai dins l’espai,
he degut creuar el llindar.
Ara és dia clar,
rajos de llum van del sol cap a mi,
serà aquest el camí des de mi cap al sol?
Un és el camí d’anada i de tornada, però mai idèntic.
Llum que em troba i així permet que jo la trobi,
llum que trobo i així permeto que ella em trobi.
Som rajos de llum que ens creuem uns amb els altres.
Llum a la llum, uns a través dels altres.
No t’ho miris des de la penombra,
encara no creus en els miracles?
Tu també ets llum a la llum que es vessa
com un bany en l’estació del bon cor.
I ara que sóc bellesa
sabré veure la bellesa a tot arreu.
Però un dia tornarà el llindar,
un dia tornarà com si mai l’hagués creuat.
Forma part de mi, sempre a la voreta:
ara el travesso,
ara em destravessa.
Falset, maig 2015/ Córdoba, 29-12-16.
25. I de seguida destravessa
Després em pesa
el després plana sobre mi
que voldria no tenir després
i simple simplement
ser la terra la pedra
l’escorça rugosa
el sol de través
l’ombra dels marges
el revers platejat
de les fulles en dansa
Però em separo
i descobreixo
que sempre ha sigut així
Una tristesa lenta i tranquil·la
Un ocell solitari piulant entre oliveres
Un tret llarg de caçador
que ressona per tota la vall
Un altre
i un altre
Un cotxe per la carretera
com una onada infinita
Un altre tret encara
i silenci
Un gos borda lluny
Ocells piulen a prop
Fred i silenci
Mil fulles dansen la brisa
i escolen blau el cel
Fred i silenci
La meva soledat
Fred i silenci
ampla i acollidora
Tot cap en ella
Fred i silenci
Lo Parot, Horta de Sant Joan, 29-1-17.
26. Ens creurem que ha descobert la realitat?
On eren aquests ocells?
On era l’aire i la llum?
On era tot fa un moment,
el cel blau, la Serra de Llaberia?
Jo tapava la realitat.
Atrapat en el que he fet o no,
en el que han pensat o no,
assajant mil variacions
que ho haurien canviat tot.
Jo sols veia el meu reflex,
la meva fantasia, angoixa meva.
Però sols hi ha angoixa en la fantasia,
ara ho veig: la realitat lluminosa
és com un dia de maig
amb tu al meu costat, esperant que torni.
A la meva espatlla absorta,
la teva mà era el camí.
Estaves aquí, però jo et tapava.
Ara veig la bellesa al meu davant,
ara sé que sóc aquesta bellesa,
que jo sóc tota la bellesa
que percebo al meu davant.
Santa Marina (Pratdip), maig 2015
27. Que ha comprès el sentit de la vida?
Tot es perd en les paraules
però elles guarden l’important.
I què és l’important?
Aigua negra sura
còdols de molsa fosca.
Tu sobre la pedra grossa
vora la font calenta del riu Brugent.
Veus que et miro i em somrius.
- Fa molta calor, Ferran!
Treus el mòbil,
baixes a gravar el corrent de prop
i saltes alada de roca en roca.
Són illes encantades panxa al sol
si les toca la gràcia dels teus peus.
Al seu voltant, quan cau i es sobresalta,
l’aigua se’n riu i es torna blanca.
I després encara balla serpentines
tota verda i cenyida de llum.
Ho titules “el sentit de la vida”.
- Que bé! El que passa és que fa molt de sol...
Però jo encara vull mirar-te una estoneta més
abans de dir-te: nem?
Farena, 13-4-17
28. I permetrem que s’enfonsi en la seva terra negra
Aquests homes i dones exposats
en esglésies, palaus, places, museus,
suposo que volia ser com ells:
únic, ple de mèrits, admirable, recordat.
Però que indiferents que són en realitat,
que inútil la seva presència destacada,
separats de tot, en els seus marcs i pedestals.
No és aquesta la grandesa que vull.
Jo vull la vigència de la punta d’estrella,
de les partícules de llum, dels àtoms
i les molècules, de les radiacions còsmiques:
efímer i repetitiu fins a l’infinit.
Per això enterraré les meves accions
en la meva terra negra,
perquè mai més se sàpiga res d’elles,
i creixin anònimes algun dia
com herbeta fina entre escales enrunades.
Reus, 3-8-17
29. I s’escapi de nosaltres pel més simple dels camins?
Als que em van robar la bici. I a l’Omar, que es va trobar el meu mòbil, va buscar “mama” als contactes i me’l va tornar.
Ai herbeta entre escales enrunades!
Tornes a començar un altre cop,
tu sempre l’etern principiant.
No acabaràs mai res, no tindràs continuïtat.
Quan creguis que ja has trobat el teu lloc,
que podràs construir alguna cosa
més gran i important que tu mateix,
seràs rasurat
per començar de zero l’any següent.
És pel teu propi bé.
La teva virtut floreix
lluny de la teva arrogància,
a la seva vora és mala herba o herba borda.
I per si et quedaven dubtes,
mentre escrius això t’han fotut la bici.
Corre, avisa que arribaràs més tard
i adona’t que també has perdut el mòbil.
Què faràs quan et preguntin?
¿Diràs que anaves a “interactuar”
amb les velles oliveres
de la rotonda de Salou?
¿Que vas deixar la bici a la vorera
i el mòbil no saps on,
i com ningú s’hi aturava
no calia vigilar?
¿Que tant et va fer saber que no hi eren
i que encara et va anar bé
per acabar aquest poema?
¿Que gairebé desitjaves no trobar cap autobús
perquè et semblava més interessant
haver-te de buscar la vida per tornar?
Tothom volia que ho denunciessis
menys tu,
que preferies anar a veure la posta.
Al final vas cedir de mala gana,
perquè el teu plantejament era el bo
i encara avui et sembla impecable.
Oh estimat, n’hi ha per pixar-se!
Tots estem orgullosos
dels teus progressos en el noble camí del ximple.
Salou, rotonda de les oliveres, cruïlla amb C14 i T325, 6-8-17.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada