Ferran Garcia Querol
1
Pujant pel camí de Vilaplana a la Mussara, hi ha uns salts d’aigua que amb el temps han format basses a la roca.
Una té forma d’olla, fa unes deu passes d’amplada i a la part més fonda una persona amb prou feines treu el cap. Les pedres i la terra del fons es transparenten netament. I els insectes, abans de la sortida del sol, voletegen per la superfície.
El raig que l’alimenta és dens i vigorós, llarg com uns braços estesos i gros com el tronc d’una olivera mil·lenària. Baixa a frec de roca acoixinat per plantes i algues, i s’enfonsa en la superfície plana amb esquitx rítmic i pregon, generant ones concèntriques que avancen serenes cap a tot el que hi ha a la vora.
També tu, allà on siguis, estàs aquí, assegut a les pedres, i t’arriben les ones serenes, portant-te la seva vibració subtil.
So i moviment: els dos són ritme, seqüència, repetició.
Repetició de què? Què expressa el ritme de l’aigua que cau? Et preguntes.
O t’ho pregunta l’aigua?
No t’espantis si et venen pensaments estranys, tot el que és elemental és juganer. Es diverteix enredant, però no té malícia.
Deixa’t interrogar per la fressa. Ara formes part del lloc, ets el lloc. Notes que es connecten compartiments del teu ésser llargament separats. Del teu front cau generós una doll que t’omple el pit per dins. El seu esquitx formigueja sota la pell i genera cercles, esferes que engloben més com més s’expandeixen.
Que sigui sempre així (repeteix amb mi): que la potència discernidora descendeixi cap a la potència amorosa; que la ment no se separi dels anhels del cor, altrament ambdós s’assecarien.
2
La nit les estrelles la brisa
la terra ressona en silenci
Se sent la densitat callada
dels pins foscos sobre els turons
Cadascú de nosaltres rep
el secret que li correspon
3
cel
o
silenci
cel e
e rr
terra
r
r
e
l
4
Dures en el temps
com a símbol del poder que et va construir
en honor d’Aquell
que s’enfrontà a tots els poders i permanències
Monestir Reial
el meu cos també encarna múltiples poders
Múltiples poders
Monestir Reial i l’Infinit que els transcendeix
5
Sol i vent de tardor i abelles
i papallones en l’espígol
Tu i jo contant-les d’una en una
al caliu
del foc tranquil de cada cosa
Venim d’ell
i viure bé és estar-hi a prop
com tornar a casa des de lluny
Civilitzacions i formes de vida
sorgiran en altres llocs de l’univers
I per a ells també
la veritat i el bé serà
seure al caliu
del foc tranquil de cada cosa
Haver-ho entès una vegada
fa més fàcil tornar-ho a entendre
Per això ho escric d’amagat
i callo
6
Pins de la terra del capvespre
Sereu el meu bosc sagrat?
Voldríeu ser el meu bosc sagrat
de la terra del capvespre?
Escolto les vostres fresses
barrejant-se en el meu cor
Així van sempre amb mi
els fantasmes dels avantpassats
Res res
a punt estic d’arribar-te
encara una mica més
branqueta que si et miro
t’inspira el vent i et fa dansar
No vull morir-me de tristor
com altres vegades
per això deixo el full
Arrenco el full d’aquest quadern
i el deixo a terra perquè algú llegeixi
balbotejos d’un que va estar aquí
7
Aquí estic Senyor enmig de tu
de les teves criatures mons germans
esperant el teu senyal
A dintre de la fruiteria
hi ha un noi discapacitat
mirant amunt al sostre
amb la boca entreoberta
innocent indefens
completament entregat
i em pregunto si aquest és el senyal
si és així com tu
em veus a mi esperant el teu senyal
Segueixes atentament els meus gestos?
Compadeixes
la meva discapacitat envers tu?
Em trobes bell
en la meva falta absoluta de gràcia?
Somrius quan oloro el pot d’olives
per curiositat?
Des de la vorera del carrer
espero pacientment a la cua de la caixa
La mama m’hi porta agafat de la maneta
El front em pressiona els ulls
i els tanco amb gest molest
El papa em renya
perquè dec ser massa impacient
Uns homes estranyats em miren escriure
i de cop torno a ser jo
escrivint sobre mi com si fos un altre
Em passes el braç per l’espatlla?
Els papes i jo riem junts
quan sortim de la botiga i passem davant meu
8
Estava menjant iogurt i galetes
i he trobat un cuc sobre la taula
No sabia què fer
Em feia fàstic matar-lo
He pensat en llençar-lo a la brossa
i fer un poema
Un poema que simplement digués
que he llençat un cuc a la brossa
per mandra de salvar-lo
i fàstic de matar-lo
Al final l'he recollit amb l'envoltori de les galetes
i l'he deixat en una jardinera al carrer
perquè potser pugui viure
Volia fer un acte poètic
no un poema
Però ha estat premeditat i artificial
sense cor ni bondat
I no sé què ha sigut pitjor
(Sainet Sainet
salva'm de la poesia
i dels actes poètics premeditats)
9
Estrelleta
què em vols dir?
Forades l’espai
concentrant
en un punt tot l'infinit
Vius vibrant
i et desprens
absolutament
És així com reclames
el millor de mi?
10
Un poema
com aquest pi jove
tirant a lleig pobret
inexpert
desmanegat
esprimatxat
i concís
que es
retalla
a contracel
i mirant-lo
an ell
veus
l'horitzó
buit
11
Miro uns pares que miren les filles
que miren els peixos de l’estany
I llavors
m’adono dels peixos de l’estany
12
La nena posa el peu a terra
I cauria si son pare
no la sostingués per l'espatlla
Ella no et porta a tu
Ets tu qui la portes an ella
No puc em va gran
No et va gran és la teva mida
La nena baixa a terra
Que no et va graaan
que és la teva miiida
Però el pare
li rebaixa el seient dos dits
Segueixen cap avall i tornen a parar
Sembla disgustada
cansada de no sortir-se'n
Seu al banc
Torna a pujar
Baixa de nou i se'n va sense dir res
Tota pintxa
A l'ombra
del porxo dels blocs de pisos
El pare se la mira
On vas?
La nena li fa un gest decidit
Ell la segueix
I allà ho tornen a provar
13
Albira lluny
la vella garsa
sobre el turó
14
Aquí
a mig camí
Si ens quedem quiets
Amb una mica de temps
Es poden veure cosetes
Em toques el braç
i assenyales amb el dit
Un esquirol que s’enfila pel marge
I es fica entre aquells matolls
elèctric
imprevisible
Sents el zum zum de mosquits refulgents?
I una fressa doble
És el vent allà a dalt de la muntanya
I a la teva orella simultàniament
El vent baixa com si fos un salt d’aigua
i veiem el fons del bosc
com si fos el fons del mar
Silenci clar i transparent
On es filtra el sol
destacant a contrallum les
partícules-insecte que l’habiten
Respirem sota l’aigua de la brisa
En el bosc sagrat de sota del mar
15
No esperis a estar preparat
per fer el que has de fer.
Mai no arribaràs
a ser aquell que volies ser.
16
neix callant
creix escoltant
cria parlant
mor cridant
17
La bellesa i la contradicció
són cares de la mateixa moneda
mirant en la mateixa direcció.
18
Ves en busca de la bellesa,
engendra-hi fills millors que tu
i menja-te’ls per ser com ells.
19
Què serà de tu i de mi
Aquí no hi ha res on deixar rastre
Les mirades es perden en el cel
I les passes en la terra
20
Enamora't de la posta
i entrega-li el teu cor
amb tot el seu dolor
perquè se l’emporti amb ella
al fons obscur de la terra
21
I què és saber?
saber és quedar pres
en un murmuri de riu.
Murmuri de riu,
aquest entre molts.
Murmuri enclotat,
qui el tria no ets tu.
Murmuri de riu,
és ell qui t’escull.
Murmuri enclotat
buit ple del que hi ha.
Murmuri de riu i
res més ni res menys.
Per què seguir?
Què més he d’aprendre?
Ai criatura! Hi ha moltíssimes veus,
murmuris dins de murmuris.
Com que un t’ha atrapat
ja et penses que ets savi?
Tot el pes de la muntanya
cau a la vora del llac.
Tu vas sobre una ràfega de vent
que t’acaba de triar.
No pretenguis jutjar ni decidir,
no cometis desmesura.
El més senzill també és el més difícil:
deixar-se portar, deixar-se escollir.
22
T’agradaria ser arbre?
sí aquest exacte aquest entre tots
només pendent del cel i de la terra
amable enmig de la nostra catàstrofe
igual al llarg de dècades i dècades
i els teus altres col·legues al voltant
amb els quals mantens
algun tipus de comunicació
extra sensitiva i no focal
360 graus a la rodona
obert als esdeveniments més ínfims
insectes ocells converses retrets
gestos furtius darrere les cortines
botzines presses de bon dematí
caps cots que marxen o entren als portals
i et miren sols un moment per sortir
del cercle clos de la seva tristesa
23
Antena ancestral
Cervell planetari
El teu tronc relliga
el baix i el dalt
amb l’amplíssim món del mig
Els teus ocells emissaris
van de dos en dos
i de mil en mil
a tots els racons
de totes les nacions
I les teves agulletes
vinculen per una estona
cada estel precís
amb cada persona.
24
i cap amunt
cap amunt
invisibles
partícules
i engrapa
pota
de
filets
amb els seus
l’aire
escala
I s’enretira
Em mira
L’espiadimonis
25
Allà a dalt hi ha un paisatge
de llum amor i distància
Pàtria perduda i originària
Baixo la meva mirada
i un desconegut saluda
sense mediar paraula
Ell em fa un somriure lleu
jo només un cop de cap
Com es toquen dos silencis?
Compartint sense malmetre
el que sabem que ignorem
i el que ignorem que sabem
26
Salta cor
desplega les ales
mentre caus pendent avall
A mitja alçada dreçaràs el tronc
i amb la sola certesa per motor
planeja els camps en la pluja
i teulades de liquen
Escola’t com un peix entre la brisa
llisca veloç pel fred corrent
Fes que en un revolt de l’aire
t’atrapi l’esclat de llum
de l’ull que et mira i que després s’amaga
darrere del seu propi esplendor ardent
Tornarà a sortir entre les cendres altes
de nou més rotund que mai
I altre cop s’amagarà
quan hagis aterrat per sempre més
27
Estel
x
i
p
r
e
ru s ne
lladrucs llunyans en la fosca:
us parlo a vosaltres? Us parlo i em sorprenc.
Aquí, al final del camí sagrat del vespre,
hi ha un oasi de complicitat amb les coses.
Els més joves us busquen, o sols o bé en colla,
creuen que sou la viva imatge del futur.
Els grans, en canvi, us troben a pesar seu,
i dirien que us assembleu més al passat.
Prô tu ets gran entre els joves i jove entre els grans!
I ara que baixes i passes entre uns i altres
no et degradis: pensa en la noblesa que has tastat allà a dalt.
28
Vaig a llençar la brossa
i sec una estona al banc
M'agrada el cel blau
de diumenge de tardor
i el so dels insectes mentre no faig res
Com si no hi hagués res a fer
O com si tot estigués fet
No hi trobo diferència
Pujo i baixo per la rambleta
de Sant Josep Obrer
A la plaça del tanatori un indigent
tapat amb mantes i cartrons
Arrecerat del vent i la pluja
sota la magna alzina ibèrica
Ha escollit el millor lloc
Baixo la vista per protegir-me del sol
Les rajoles de la plaça del tanatori
són com les de Tiahuanaco fa mil·lennis
I aleshores són com elles mateixes
Quan la nostra civilització haurà acabat
En 100? 50? 30 anys? No
No crec que durin tant
Avui dia tot es fa per durar poc
Cosa que potser vol dir
que la civilització ja ha acabat
Per això ara només té sentit parar
Però segueixo caminant
en actitud meva
extàtica mediúmnica
Estant aquí estic allà
Segles enrere mil·lennis
I ara per primer cop
M'obro al futur
Mentre em piquen els mosquits
i em molesten les mosques
en la xafogor d'octubre
Sé que no són paraules boniques, però estic cansat de frases brillants i lapidàries, fetes per intentar passar a la història, esperant ser citades en veu alta per desconeguts quan haurem mort. Escriure així ja no té sentit. Estic cansat. Vull paraules humils i arrugades, com olivetes negres caigudes a terra, tal com són, plegades amb cura a mida que te les trobes.
29
Sempre vam estar preocupats
no sabem per què
Llavors et vas posar a cantar
Mai havíem sentit cantar
La tonada ens sonava estranya
com si vingués d’una altra banda
que ara descobríem
Com si fa molt temps
hi hagués hagut un cataclisme
i ens haguéssim quedat colgats
Però només mentre cantaves
Després tornàvem a oblidar
30
Fa estona que sec davant
d'unes flors grogues petites
i penso què passaria
si ara morís
No hauria estat malament
la meva vida
He lluitat contra mi i contra als altres
He creat i he destruït
He sigut vertader i he enganyat
He estimat m'han estimat
I he deixat ser algunes coses
Unes flors grogues petites
Sobretot això
he deixat ser algunes coses
No totes les que calia
Suposo que havia d’aprendre a fer-ho
Senyor fes-me experimentar la mort
moltes vegades a la meva vida
Cada dia si és possible
fes-me morir
Índex i notes
1- Pujant pel camí de Vilaplana, Les Tosques, 2009. 2- La nit les estrelles la brisa, Maspujols, 7-8-25. 3- Terrarrel, Ermita de Maspujols, 18-8-24. 4- Dures en el temps. Monestir de Pedralbes, 14-6-24. 5- Sol i vent i tardor i abelles, Camí de la Boca de la mina, Reus, Octubre 2023. 6- Pins de la terra del capvespre. Bosquet sota el pont de la carretera de Tarragona, Reus, Octubre 2023. 7- Aquí estic Senyor enmig de tu. Reus, Avinguda Jaume I, 22-10-23. 8- He trobat un cuc sobre la taula. La Sedera, Reus, 17-9-23. 9- Estrelleta què em vols dir. De nit panxa amunt a la piscina dels nens petits. La Sedera, Reus, 9-9-23. 10- Un poema com aquest pi jove. Sobre una fotografia de Nancy Holt: Pine Barrens. Trees (1975). MACBA, 9-9-23. 11- Miro uns pares que miren les filles. Claustre Catedral de Tarragona, juliol 2023. 12- La nena posa el peu a terra. Carrer Bernat Torroja, Reus, 2-8-22. 13- Albira lluny. 2021. 14- Aquí a mig camí. Pla del fideu, Santa Marina, Pratdip, 18-4-21. 15- No esperis a estar preparat. Reus, 25-9-20. 16- Neix callant. Reus, 25-9-20. 17- La bellesa i la contradicció. Reus, 25-9-19. 18- Ves en busca de la bellesa. Reus, 28-8-20. 19- Què serà de tu i de mi. Havent tornat de la Val d’Aran. Reus, 20-7-21. 20- Enamora’t de la posta. Reus, 20-7-21. 21- I què és saber? Saut deth Pish, Val d’Aran, 20-7-21. 22- T’agradaria ser arbre? Al pi gros del parc Sant Jordi a la reixa del carrer Gaudí, Reus. 23- Antena ancestral. Al pi gros del descampat de la carretera d’Alcolea, Reus. 24- L’espiadimonis. Camí vell de Castellvell. Reus, estiu 2020. 25- Allà a dalt hi ha un paisatge. Puig de Santa Anna, Castelvell, Agost de 2020. 26- Salta cor. Puig de Santa Anna, Castellvell, Agost de 2020. 27- Estel xiprer. Puig de Santa Anna, Castellvell, 28-8-20. 28- Vaig a llençar la brossa, Reus, 6-10-24. 29- Sempre vam estar preocupats. 6-3-21. 30- Fa estona que sec. Camí vell de Castellvell. Reus, 25-4-23.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada