Gesta

Ferran Garcia Querol

fgarc39@xtec.cat

Índex

1 Ja hem sentit a la defensa: [amb escarni]

2 Ell mateix admet la seva ximpleria.

3 La seva és la crònica d’una vida qualsevol,

4 però un naufragi en el mar de les paraules

5 el va fer propens als raptes profètics.

6 Feia temps que meditava un cert anunciament,

7 com si algú hagués fet acte de presència en ell.

8 Així és com va concebre una potència que al seu torn el concebia,

9 i des de llavors que tot tenia com una llum de placenta.

10 Es considerava a si mateix un embrió en procés de gesta,

11 cada cosa un llindar per travessar, 

12 un abisme el cel de matinada.

13 Deia que en el fons tots ho hem vist [amb afectació]

14 que així és com es gesta l’ordre còsmic

15 que es fa carn en part sagnant i dolorós.

16 I aquí el tenim, per fi ha nascut el qui esperàvem! [Rialles]

1. Ja hem sentit a la defensa (pròleg)

Quan em pregunten quin és el meu propòsit i quan el tindré llest, jo no ho sé dir. Sí que planifico, però a la pràctica em surten altres coses. Després, mirant enrere, m’adono que també tenien sentit. Com un nen que juga a la platja amb sorra molla, quasi líquida. Al principi només fa pastetes, en sec veu com si hagués fet la torre d’un castell, i això li dona una clau per seguir amb la resta. 

La clau no apareix quan penso paraules, busco idees o construeixo frases (això és senyal que he de parar), sinó quan elles venen a mi. Llavors m’agrada contemplar els materials, polir-los i modelar-los com un terrissaire, canviar-los de lloc com trossos d’un trencaclosques, fins que clic! Alguna cosa encaixa i tot brilla d’una altra manera. Formaven una seqüència secreta, on cada peça troba el seu lloc quan ja no es deixa moure d’allí. 

Havíem rebut fites llunyanes en dates properes i fites properes en dates llunyanes, perquè el temps ordinari i el poètic són diferents. Així és com alguns llocs i moments són arrencats del seu continu i formen una constel·lació per sobre nostre, una xarxa que ens engloba entre les seves malles. Els llestos, els llestos sí que saben esquivar els paranys del cor i protegir la realitat ordinària a tot preu. 

Només un ximple es deixaria atrapar per la seva pròpia malla, com un embrió en la matriu, fins que els horitzons se li obren com un ventre en dolors de part. Llavors ens situem en un nivell més originari, per sota de qualsevol lluita i polèmica, per experimentar amb naturalitat i innocència el nostre revers. Ara entenem de quina manera havíem estat morts, limitats, i comencem a emergir a la vida, humils com herba que creix entre runes.

Reus, 8-8-18

2. Ell mateix admet la seva ximpleria

Heu vist mai com es neteja un pop? 

Un amic meu en caçava a l’Ampolla de petit. 

Primer se l’agafa fort pels tentacles

i se l’estampa repetidament contra una roca. 

Quan queda estabornit, se li enfonsa el cap endins 

fins que li surt pel bec, com si giréssiu un mitjó al revés. 

Llavors les entranyes queden a la vista i se li arranquen totes, 

una a una, amb moviments de mà ben ferms i secs.

Llenceu-les a la platja, perquè se les mengin els crancs, 

mentre el cos encara brega estúpid per les pedres: 

el que era dintre, queda fora, ple de tot,

i el que era fora, queda dintre, del tot buit, 

com en els meus millors moments. 

Vull dir que en sec t’adones que no estàs a les teves mans. 

Senyals a tot arreu t’indiquen que es gesta alguna cosa: 

un calfred de nit quan vas a llençar la brossa, 

un gat que et mira de forma significativa, 

núvols encesos que sols tu veus camí de la feina, 

la peculiar rugositat de les parets quan tornes a casa 

i tot al teu voltant et crida, s’eixampla i es contrau. 

No saps com, ara parles amb les coses i llegeixes els senyals. 

Estàs canviant, tens una força nova, una certesa nova. 

Tot plegat culminarà en una mort que serà una major naixença. 

Aviat seràs un altre, no altre que tu, però un altre tu, 

completament capgirat i obert a la realitat, 

en contacte directe amb les coses que abans miraves des de lluny. 

Llavors t’adonaràs de la vertadera magnitud del teu ésser, 

de tots els estrats, vells i nous, que et constitueixen.

No acabis en tu, segueix més enllà del teu cos,

continua en el cos del mar, en el cos del sol,

en el de les muntanyes i els descampats,

en el de la multitud pels carrers.

Mira fixament el cel i sent pessigolles a la panxa,

experimenta el continu que et relliga amb cada cosa.

Comprèn per fi aquesta nostàlgia teva,

aquest dolor de carn esquinçada, de fulla trencada:

sempre mig relligat i mig arrencat de tot.

Tu que hi eres molt abans, que sempre hi has sigut,

que t’has vist fent el ridícul en totes les posicions socials, 

en les més diverses llengües, llocs i circumstàncies:

ara estàs de tornada i et pots permetre

el luxe de gaudir del teu propi espectacle. 

D’acord, completament descabellat. 

Però un dia t’ho planteges, l’endemà te n’oblides, 

al següent hi tornes i a poc a poc t’ho vas creient. 

Quina ximpleria, oi? 

O potser ja has sigut llest massa temps

i ara el teu és el camí del ximple?

Reus, 14-8-17

3. La seva és la crònica d’una vida qualsevol

I

Tempesta nocturna, trajecte en metro i camí a la Universitat

La còpula celestial em desborda

quan la nit dóna a llum sobre la terra,

i experimento per mi mateix

que tot el cel s’esquerdi en mil estries.

Em bellugo i vaig d’un lloc a l’altre

(de parietal a crani i a mandíbules)

i resolc plasmar-me en memòria avui,

dia primer del principi de tot.

En aquest país tot són joc de mans

regulats per enginyosos atzars.

Cadascú esdevé la carta amagada

que apareix sempre on ha d’aparèixer.

Aquí la terra engoleix les persones

i les escup sembrant-les per on vol.

Però allà on domina el gran rellotge

els ulls no busquen els ulls de ningú.

Núvols foscos, ciment gris,

el cel en runes i seguim existint.

L’abisme s’estimba com una allau,

com ones ensorrant-se unes a altres.

Mescla de terra i lluna, el cel cau

com si fos jo, tot runa i esperança:

sediments arrossegats pel corrent

que se separen del corrent mateix.

I res, al cap i a la fi,

però entre el cap i la fi, tot.

Entre mil roques camino

com entre les despulles del foc primigeni,

i em pelo de fred, tan cendra com elles.

Però confio en els somnis 

perquè mai m’han enganyat,

i també confio en els dies.

Jo en els dies i els dies en mi.

I una fressa riallera 

va llaurant-los a l’esguard.

Barcelona, 12-9-99/ 6-8-02.

II

Lluny ben lluny sonen tambors

que marquen el ritme del meu cavalcar.

Només vull trobar-los galop a galop,

galop a galop vull sentir-los tronar.

Jo soc un cavall si les fustes repiquen 

i el cel cruix i es desploma. 

Colors tocaré que no havia vist mai

quan els meus sentits no assimilin més ones

Lluny ben lluny sonen tambors

que marquen el ritme del meu cavalcar.

I quina força! Com vibra!

El so m’arrossega a l’espai sideral.

Cop sec i encertat que no perd l’embranzida,

d’on surten espurnes que en mi van calant.

Només vull trobar-los galop a galop,

galop a galop vull sentir-los tronar.

III

Treu el foc, home de gel,

que s’està morint el drac 

que fa temps vas desterrar.

Treu el foc home de gel,

per les grutes abissals 

les parets s’omplen d’esquerdes.

Treu el foc, home de gel, si has despertat.

Crema fort, home despert, llum i calor!

Crema fort, home despert.

Hi ha tambors que sols tu sents? 

Vols anar-hi? Sents com vibra?

Crema fort, home despert,

que les flames quan s’ajunten 

sempre fan el foc més gran.

Reus, febrer 2003.

IV

Un dia, mirant enrere, diràs:

«Tot era tan distant que les paraules 

flotaven suspeses a mig camí;

cada gest, una crida universal 

i retòrica a presents i absents». 

Llavors voldrem imitar-te amb tendresa:

«Fixeu-vos en mi, mireu-me!» 

I riurem plegats:

«Jo, únic portaveu de mi mateix! 

Únic intèrpret de la meva pena!» 

Malgrat tot no et culpis pas. 

Angoixes i tremolors, 

abismes giravoltant,

una llum t’assenyalava, 

hi havia de ser. 

Com, si no, ho hauries suportat?

Així doncs ho he suportat?

Reus, març 2003.

4. Però un naufragi en el mar de les paraules

Paraules

fites 

                           surant precàries 

            en la superfície                     onejant.

Qui per marcar el camí us deixa rera seu 

no us trobarà al mateix lloc,

i a qui us passi pel costat li semblareu 

estels caiguts sense ordre ni concert.

El curs de les coses se’ns va fer dur,

vam topar amb la rigidesa de l’exterior,

vam sentir-nos expulsats 

       de la nostra pròpia vida.

Però vosaltres, paraules, 

esteu íntimament unides als elements.

El mar us bressola així com vosaltres 

bressoleu el mar que sou, 

convoqueu la brisa amable

i l’escalfor del sol al nostre cos de plenitud.

Cos proa i vela,    L) > 

cos ferit de llunyania,

cos enfilador  

                   a contrallum 

                                            de tresqueres 

                                                                    amagades, 

abans que en un moment de deixadesa 

retornem als camins de cada dia.

Paraules, surant precàries, fites 

en la superfície onejant!

Qui no busca més el nord 

perquè els cels s’han ensorrat,

voldria que aquí a baix fóssiu 

la seva última constel·lació.

Però aquell que se us vulgui apropiar 

només veurà confirmat el seu rumb. 

Sols deixant-vos al vaivé 

podem veure dibuixar-se

altres possibilitats.

5. El va fer propens als raptes profètics

Estava esperant a l’estació de Tarragona, assegut contra la paret de cara al mar. Hauria pogut agafar un tren directe de Barcelona cap a Reus, però sortia més tard. Què tenia Sants, que era tan inquietant? Allò no es podia habitar: retards, canvis d’horari, canvis de via, esperar i esperar... temps perdut en un forat negre, vida gastant-se absurdament. Tot pensat per fer pagar: taquilles, pantalles, anuncis, bars, botigues... Un gran forat negre que despotenciava. Potser el sistema s’alimentava així, de la vida que xuclava. L’únic “personal” estava a les finestretes i a les comportes, revisant que els productes anessin degudament etiquetats (per megafonia els anomenaven clients). Si la funció fa l’òrgan, allò ja quasi no era humà. En aquell lloc el més important era portar l’etiqueta correcta. No complir els requisits significava no poder avançar en el recinte, i en cas de ser descobert, haver-lo d’abandonar. Quan hi anava, sentia la desagradable sensació d’estar sempre sota sospita. El bitllet es convertia en salvaconducte en un règim de control estricte de moviments. Detestava aquell lloc, preferia un transbordament en qualsevol poble abans que passar més temps en ho detestava profundament Per això, lluny, el mar de Tarragona

En realitat el mar no és d’enlloc: el mar des de Tarragona

No defujo el teu deliri Deessa 

convoco el rugit sord i eixordador 

del teu lleó desbocat 

sempre tan recelós darrera meu 

Rugit que esclata la meva figura 

i la projecta ben nítida

braços en creu cap a la llum del sol

mentre la meva ombra es rebrega 

entre les roques i els desnivells 

de la terra on vaig viure

Tarragona, Febrer-2010

6. Feia temps que meditava un cert anunciament

Si jo era sord, cec, mut,

i tot com un ou perfectament clos, 

com és que tan tancat en mi mateix 

vaig poder saber de tu? 

Mira que mai vaig anar a buscar-te, 

però tu m’agafaves la maneta d’amagat

com un nen que ignora el camí de casa.

De què m’espantava, ximple de mi?

Nit aquella en què una ombra de reüll 

potser em va fregar la galta 

i un gat coix s’amagava sota un cotxe.

Sols era la caputxa de l’abric 

aixecant-se per la fressa.

Per què m’espantava, ximple de mi?

I aquell gat, de què fugia: 

de la meva o de la seva por?

Potser el vent que em va sobtar 

va arribar a pensar el mateix.

Ell sap que el qui carrega amb massa ombra 

es converteix en ombra de la seva ombra,

però qui des de si mateix s’implica 

guanya implicació recíproca. 

Implicar-se en què? On? Amb qui? 

Què m’espantava, ximple de mi?

Barcelona, 2006/ Reus, 2007

7. Com si algú hagués fet acte de presència en ell

Una tarda de ressaca 

després d’una nit d’absenta,

rera la Catedral de Barcelona,

una senyora gran amb roba blanca

destrossava melodies d’òpera a cappella.

Semblava una diva vinguda a menys

o una velleta pobra i mig senil,

i nosaltres, jovenets ressacosos 

plens de fantasia, amb la vida feta.

Ben mirat, devíem ser 

les tres pobres criatures 

més estranyes de la terra.

Però ella somreia, mig anada, 

com si ben bé no hi fos tota, 

perquè era un somriure de veritat.

Llavors semblava que ella fossis tu, 

el poder més alt en el cos més fràgil.

Salve Regina! Tu que desvetlles 

la memòria antiga de cada lloc.

Prop teu, les pedres emanen segles 

en la penombra, com gratitud

que llavis baixen del cel, que mans 

cullen escampant-la per la terra. 

Si l’has sentit abans, cor xaman, 

aixeca les aigües submergides.

Que tota nova senda és sollada 

i obrir-se al món, un gest de retorn.

Aixeca’t, ample el pit com l’horitzó, 

com tot el que abastes amb l’esguard.

Que es fa de nit i la meva força 

esclata com la meravella de l’infant. 

Barcelona, abril 2004

8. Així es com va concebre una potència que al seu torn el concebia

Una cita cara a cara, sense pressa,

no fos cas que espatllés l’avinentesa.

Una abraçada entre desconeguts,

sense desig de posseir ningú.

El joc d’un infant amb signes estranys,

regles jugant que es fan i es desfan.

Mare i Fill fan coneixença, 

sóc el seu amic comú.

Ho he esperat tota la vida, 

ai que jo no hi pugui ser!

Ample el marc, alta la llinda.

S’obre una porta i entra la brisa.

Barcelona, 2010

9. I des de llavors que tot tenia com una llum de placenta

La placenta on ens criem nosaltres, els embrions,

de quina estranya saviesa sadolla els que la busquen?

Algú sobre les onades sent gemecs al mar del fons,

són les ànimes amorfes de les seves criatures.

L’Ampolla, juny 2000

10. Es considerava a si mateix un embrió en procés de gesta

Sóc en tu

Em lliuro a tu

Mare desconeguda

Ventre absolut ventre gestant

Creació creadora del seu propi creador 

Créixer en tu vol dir ser més i més i més real

T’he fet jo amb la meva fantasia o m’has fet tu amb la teva veritat? 

Per fi les coses més properes em reclamen atenció.

Tan quietes i silencioses, tan distants,

però fines i terses com un ventre que creix.

Hi endevino tènues iridescències,

és la teva il·lusió de novella

que batega en cada color i cada so,

mare desconeguda indefinidament embarassada de mi.

Per tu em vesso com llum sobre les formes, 

constato els propis límits imprevistament llunyans, 

els acarono amb els ulls (amb la punteta dels dits!) 

i descobreixo correspondències de més abast que jo mateix:

La terra, el cel, la gent, els sorolls,

flaire de romaní vora els marges enrunats!

Les orenetes ho travessen tot,

                                          i les gavines,

i el sol de la tarda persigna els edificis amb l’ombra del seu vol.

En tot s’hi havia fet un tel imperceptible, 

com un buit entre la meva pell de fora i la pell de dins del món.

Però cap llindar resisteix el moviment poderós que el traspassa, 

no, cap llindar resisteix,

cap ni un, sigui dit per tercera vegada,

flor que t’obres amb els pètals batent la sang i acariciant per dintre la pell!

11. Cada cosa un llindar per travessar

cosa

co sa

co zzzzzzzzà

k’ z’

<   )

la cosa

sabuda

estranya

lluny de mi

encara més

que jo mateix

noto el llindar

                        --

                          ---------      +

                                    ---

                                        --------

                                                      el deixo enrere

                                                      tractem-nos de tu

                                                      tu el meu límit

                                                      tu la meva forma

Barcelona, 30-1-06

12. Un abisme el cel de matinada

Marineret sense barca 

que et cantes a tu mateix, 

fica’t dintre del que cantes

i del cant fes-ne un vaixell.

Els meus sentits, veles amples pels vents més alts.

Els meus records, alguns són àncores, altres fars.

Les meves nits enyoren terres on mai he estat.

La meva pell, com una nau, solcant la mar.

Cor de colors

a la falda del dia

Apoderi’s de mi aquest brogit silenciós

D’onades enceses 

d’un mar que levita

i s’escola en el pit

del qui té ulls per a beure

Ja em lleva la brisa  

que atura els rellotges

i poleix el contorn  de totes les coses

La meva pell

solcant la mar

com una nau

i

el

deure

mesquí

com

el 

llast 

més

f

e

i

x

u

c

Barcelona, 10-10-05

13. Deia que en el fons tots ho hem vist

Anem a treballar mig trastocats,

assaborim el sol del dia nou.

Sabem que així seria fa mil anys

i així serà en mil anys més.

Tots ho hem vist:

el que ja no és o encara no és 

perviu en el que sí que és.

Qui de vosaltres dirà els anhels 

que cobreixen les parets?

Tots ho hem vist:

les crides mudes arborant els cossos

abans d’espargir-se com aigua bruta.

Irradiaven la matèria

ocultant el seu dolor. 

Tots ho hem vist:

cada lloc replegant-se sobre si

amb aire de poncella assassinada.

Recordeu el seu lament intermitent

tombant les cantonades?

Tots ho hem vist:

com queien, s’assecaven, s’enfosquien, 

el vent dispersava el seu cos desfet,

i allà encara es repeteix, molt després, 

el gest de saltar a l’espai

(tots ho hem vist)

obrint els braços, ulls esbatanats, 

com si no acceptessin desaparèixer: 

“Per amor de Déu, un cos per ser reals!”

 un cos per poder ser reals...

Tots ho hem vist:

el que ja no és o el que no ha sigut, 

pervivint aquí amb tot el que existeix.

I sols em queda venerar aquests llocs?

De cap manera: tots ho hem vist.

No hi ha cos de plenitud si els obscurs 

no som acollits per aquesta llum

que estimba en diagonal les cantonades

i eixampla espais seguint els murs.

Carrers de Gràcia, 2006

14. Que així es com es gesta l’ordre còsmic

Construirem a la manera geomètrica

la cosmologia de la nostra època.

Direm que el centre és el punt de l’esfera 

equidistant a tot altre punt del límit,

però sobre el pla infinit 

qualsevol punt pot fer de referència.

Per això, quan l’univers era esfèric 

i girava al voltant de la Terra, 

hi havia centre i perifèria, 

dalt i baix, líders i súbdits.

Quan l’esfera va passar 

a girar al voltant del Sol

hi havia un altre centre i perifèria, 

altres líders, altres súbdits.

Però l’esfera s’ha obert, 

l’univers és infinit,

i si ara dalt i baix són relatius, 

què és ser líder? Què és ser súbdit? 

Hem hagut d’aprendre a veure 

en cada punt un centre relatiu,

de manera que jo faig infinit 

l’univers si em poso al centre,

i així és com tu també el fas infinit.

En canvi, qui es creu el centre únic 

relega altres a la perifèria 

i qui es creu sols perifèria 

posa altres al seu centre.

Ara sé que només els limitats 

fan limitat l’univers, 

que només la realització de tots 

serà la vertadera realitat. 

Sé que jo sóc real si tu també,

que el lliure és qui assumeix la llibertat 

i l’esclau, l’esclavitud.

Que, per tant, tot home i dona 

és lliure en llibertat i esclavitud.

Sé que tots els anys que tinc 

són aquí, al meu davant. 

Temps en espera, no viscut encara, 

temps concentrat al palmell de la mà 

com un cadell sense mare 

per qui sols sento tendresa.

No t’abandonis, que no m’abandono.

Tu i jo sempre ens trobarem en el centre.

15. Que es fa carn en part sagnant i dolorós

Recreació de la mort d’Orfeu com una “major naixença”, sobre restes 

(a la darrera estrofa) d’El castell de Kafka i El velló d’or de Graves. 

Un gest mut i visceral que eixamplant-se

(si confiem plenament en els poders interiors)

traspassi els llimbs on se’ns va confinar.

Al nostre voltant sols hi havia pedra,

vents ens portaren al centre de la terra.

Sabíem que érem carn. Això obrí un buit 

en la plenitud opressiva i densa,

mantenint-la fràgilment suspesa

sobre la nostra estatura insensata.

Una passa més i el cercle s’estreny.

A qui ens consagrem perduts enmig de la malesa?

Tu en qualsevol cas, esquiva com sempre, 

habites en tots i et mostres 

al llarg d’aquests dies francs, cabalosos,

no sempre alegres, és cert,

però tampoc sempre tristos. Dies tensos

en espera de ves a saber què.

Mentrestant hem après a estimar el temps:

ocell d’ales llargues a frec de pell

que deixa esteles de brisa

—colors canviants de les coses—

i després una inquietud expectant,

sí, que se’ns ha d’emportar tard o d’hora.

Hores d’alè comú 

de batecs comuns

en què una sensació 

com mai cap home o dona abans 

en un país estranger o en una terra estranya

On l’aire mateix 

cap dels elements de l’aire antic

Potser Algú 

d’estranyesa 

enmig d’absurdes seduccions

en una bacanal de fi d’estiu

Les restes sangonoses sobre la terra 

però dolçament Tu 

en Tu sota custòdia les nostres ànimes astorades

16. I aquí el tenim, per fi ha nascut el qui esperàvem!

El nounascut ha arribat

quan ningú no l’esperava.

Traspassa segles i móns 

com llum per l’aire i l’aigua.

S’ha vist bo i de sobte en aquest cos meu 

i ha experimentat la densitat 

de la carn i els moviments de la sang.

S’ha vist immers en paisatges sabuts 

per una memòria que no era seva, 

però se l’ha fet seva amb un amor desconegut,

i ha pensat que no tenia res millor a fer 

que fer de la meva vida la seva aventura. 

Què significa el passat 

per a ell, que ve de fora del temps? 

Ha vingut a transformar, 

ha vingut a demostrar 

que tota herència és un punt de partida, 

font d’inesgotables començaments. 

Per tu, nouvingut, em llanço 

cap a l’ampla mar profunda

resseguint-me el rastre de presa en fuga.

Sóc temorosa de veure’t la cara,

saps qui sóc i sé que em tens ben fermada:

la teva parpella no es tanca mai

i al teu davant pensaments em flueixen

com tentacles sense força 

enredant-se entre ells.

Visitant atent, perspectiva pura,

emergeixes del fons com una imatge

serena del que se’m demana.

Oh, avís! Horitzó urgent, silenciós,

entrant al present per sota la porta

com qui visita records...

I ara que parles jo callo per sempre.

 

“He aterrat, 

sóc una força major,

enlairada sobre els qui em precedeixen,

més arrelada en els qui precedeixo.

En tots vosaltres m’hi he posat,

per això ara us puc contemplar,

ara que en mi sou desapareguts.

Sé que no exigiu, 

que ni tan sols demaneu.

Sigui, no obstant, en mi satisfeta

la vostra última esperança”.

Reus, 1999