Ferran Garcia Querol
fgarc39@xtec.cat
Pròleg a la Fira
Bones, soc la Pastoreta, la que se li va aparèixer la Mare de Déu ara fa no re, 4 segles. He tornat perquè veig que necessiteu que us guiïn i us orientin en la vostra confusió de sempre. No heu après res. Però bé, nem per feina. Us he preparat una ruta. Començarem per la Fira i anirem baixant fins al lloc on va passar tot. Farem una gimcana a cada punt, i així anireu travessant estacions espirituals fins, potser, fer-vos mereixedors del petó de la Misericòrdia. Mireu aquí amunt.
La façana del centre comercial està coberta per enormes plafons de les principals firmes i marques. Són els nous escuts senyorials de les noves catedrals. Allà estan, perquè tothom els vegi, per suscitar admiració. En el fons, una demostració de poder.
La nostra funció és ensenyar que cap poder és inabastable. O sigui que farem una activitat molt educativa: ens posarem en fila, assignarem una puntuació a cada plafó, i jugarem a tocar-los amb una piloteta petita d’aquelles que boten tant.
La regla és que, primer, s’ha de fer botar la pilota al terra amb totes les forces, perquè aquests poders no són inabastables si sabem jugar al rebot. Si no ho aconseguim, també podem provar-ho directament. Però, com més amunt, més haurem de vigilar amb el retorn, que és traïdor i imprevisible.
Sí, tot molt simbòlic, però no menystinguem la importància dels actes simbòlics: creen una disposició, obren una possibilitat, funden una actitud. Així ha de ser quan arribi el moment: com un joc, com posar la pròpia confiança a prova, sense ressentiment i sense demanar permís, perquè sí.
Crear un camp de força i obligar a l’altre a reaccionar des de la debilitat o sumar-s’hi.
2
A tu t’agrada, oi, jugar a llocs prohibits?
Per què? Què és el que t’atrau?
Sí, és com fer-te un lloc al món.
Abans això era de ningú,
terra alienada,
plaça dura davant del centre comercial.
I ara juguem a passar-nos la pilota,
creant un camp virtual
que transgredeix els punts de referència físics,
i s’amplia o s’estreny segons nosaltres.
Plaça de l’Univers, Reus. 17-11-20.
3
Está por la Libertad aún
Si la Libertad està aquí
Por eso
És curiós que els llocs tinguin nom propi
Vincular un espai a un concepte
Plaça de la llibertat
Abans es deia de los Mártires
El nom el posa una comissió de l’ajuntament presidida per l’Alcalde/-sa i composta pels representants dels grups municipals i d’altres serveis ciutadans
Passen personetes presumides
encantades d’haver-se conegut
atrapades com per encanteri en la seva pròpia imatge
Serà fàcil enganyar-les i elles també enganyaran
perquè és difícil alliberar-se de la pròpia imatge
Llibertat o Mártires:
com alliberar un lloc de la seva pròpia imatge?
Plaça de la llibertat, 30-6-21.
4
Mira mira com s’allunya,
com camina amb eficàcia i diligència
aquest volum de perfecció
amb el just puntet d’excés,
rítmic, saltironejant.
Sí que és gros però no li sobra res.
Es passa de la mida justa
l’estrictament necessari
per provocar desbordament.
N’hi ha prou amb amidar les proporcions
des de lluny
i clamar repetidament per dintre:
Ma-re-de-Déu-Si-nyor!
Goig i estupor. Reus, C/ Llovera, 13-6-19
5
Feu dues files ben juntetes.
Els de la fila esquerra,
la mà esquerra a l’espatlla del qui va davant,
la mà dreta agafant enlaire
la mà esquerra del qui va al costat.
Els de la fila dreta,
la mà dreta a l’espatlla del qui va davant,
la mà esquerra agafant enlaire
la mà dreta del qui va al costat.
Formeu un túnel entre tots,
avanceu fent un embut
i crideu a tothom qui passi:
Passeu pel tub! Passeu pel tub!
Reus, carrer Llobera, 22-4-17
6
No digo que no haya hecho cosas buenas para Estados Unidos
pero para los mejicanos, para los negros, para los hijos que separan de las madres
Si quieres que caiga el gobierno de Cuba no colabores con el gobierno de Cuba
Aquí se reparte dinero.
50€ 100€ 200€ 500€ Anúnciate!
URBAN exclusivas.
Oriol Solé Sugranyes
Revolucionari Anarquista
1948-1976
Volien enterrar-nos però no sabien que som llavor
Al peu del cavall del Prim
nenes sudamericanes juguen a amagar-se.
La petita s’enfada quan li toca parar,
però si la gran diu que val que ja para ella,
la petita riu i diu que sí que llavors sí.
Qui soc jo per canviar això?
Reus, Plaça del Baluard, 7-11-20.
7
Persones adultes aparentment normals
s’ajupen de bocaterrosa i s’arrosseguen
pel carrer comercial del centre de la ciutat
A les seves esquenes s’hi pot llegir un cartell
JO ALMENYS
M’ARROSSEGO
PEL TERRA
Carrer Monterols, 16-11-20.
8
Quan arribeu a la plaça
pregunteu per les terrasses:
Apunteu-vos a la cursa de decència!
Estireu-vos a terra com calçots o com sardines.
L’objectiu és arribar primer a la reixa de la cloaca
o al caixer automàtic.
Només es pot avançar rodolant pel terra tots junts
i per superar un rival s’haurà de rodolar sobre ell.
No està permès caminar dret ni quedar-se ressagat.
Qui guanyi serà proclamat esportivament
l’home o la dona més decent,
i des del terra l’ajudarem entre tots
a posar-se dempeus.
Plaça Mercadal, 8-4-17
9
Dos experts negociadors vestits amb americana i corbata
juguen a passar-se un cap humà fresc i sagnant.
Poden tocar-lo amb el peu, amb el cap, amb el genoll
però no amb les mans.
Guanya el punt qui aconsegueix
que el cap li caigui al terra a l’altre i no a ell.
Al final de la jornada tot queda empastifat,
els cabells agrumollats i la roba plena d’esquitxos.
Abans de marxar apunten el resultat en una llibreta:
“Unió Europea contra Gobierno de España.
Persones mortes o desaparegudes al Mediterrani durant el 2020: 945”.
Mentre caminen discuteixen com desglossar el resultat.
Plaça Mercadal, 16-11-20.
10
La revisió del cotxe s’acaba d’aquí a dues hores.
Què faràs: et venen a buscar o et quedes?
Si vols pots anar a donar un tomb... però per aquí no hi ha res.
O també pots quedar-te a la nau, que hi tenim tele, sofà, cafè...
[somriure engrescador del dependent]
Oh gràcies, no et preocupis, a fora hi ha exactament el que vull:
descampats, solars abandonats, petits abocadors, runes,
molts fonolls i humitat de vespre.
I també hi ha espai, horitzons lliures
que acullen tota la vastitud i la blancor del cel
a mida que es fa tard.
Assegut a la terra freda, la tarda em passarà per sobre,
i veuré com s’encenen les llums blanques de l’hospital nou,
després les grogues de la carretera del davant,
les dels pisos de l’altre costat de la carretera,
i finalment les del vell campanar,
com un espiral de foc en la nit llegendària
(que ja no és el centre, perquè això s’ha perdut,
però ens proporciona una imatge del centre
als camps devastats de la perifèria).
Nau de la Opel. Descampat tocant al carrer de Mèxic, Reus. 18-11-20.
11
Tu i jo som els únics éssers vius
en aquest passatge abandonat,
senyor gat.
Bé, també hi ha els arbres i les plantes,
i les criaturetes nocturnes
que no veig.
Però avui no s’han girat com tu,
elles no han mirat enrere a veure
què dec ser.
I aquí estàs, plantat dalt de l’envà,
plenament senyor de la teva hora
i la meva.
Quan en tinguis prou llepa’t la pota,
estira’t i ves-te’n per la cresta
d’aquest mur.
Que llavors em quedaré ocupant
el buit que deixaves en la fosca,
just com tu.
Carrer de Frida Kahlo, Reus. 30-11-20.
12
Aquí va ser
I aquesta la meva imatge fosa en bronze
Vorejo els matolls que em cerquen
No em vull apropar massa ràpid ni massa directament
El bram de motos i cotxes profanen tota hora el meu recinte
Les meves ovelles guarden els flancs però no s’espanten de mi
Sonen els quarts i les tres.
Al meu darrera algú va construir un santuari anys més tard.
Els mateixos que em negaven ara em glorifiquen.
Vaig arribar amb un xuclet a la galta
«És la seva marca, el seu segell. Una rosa»,
deien els qui no l’havien vist.
De qui? «De la Senyora blanca dels petons».
I jo callava. Ella em va advertir que no ho expliqués tot.
Què havia d’explicar Verge Santíssima?
Que portava les ovelles als afores de la ciutat
I a ple migdia després de dinar jeia a l’ombra
el sol entre les alzines cremant-me el front
ulls clucs i la brisa sota les faldilles
com un alè calent que em panteixava entre les cuixes
Verge Santa exclamava Verge Santa
I no sé si era la terra o el cel o l’ombra de les plantes
o les mosques del migdia Verge santíssima
però em va fer l’amor més pur als meus quinze anys
fins que em vaig quedar adormida
i completament tirada
Des d’aleshores,
els reusencs de tota la vida s’endureixen amb la meva història
Empresaris i botiguers que apreten els llavis i afinen els ulls
en les seves cel·les en carrers cèntrics
sense drogues ni prostitució.
El judici de les senyores és infal·lible:
Com a mínim corrupció de menors
Atès que no mostrava signes d’abús
Ni ella mateixa se’n dolia la molt fresca
Per què arriben tan cansats a casa?
Alguns diumenges senyalats van al temple…
Per què van convertir la meva marca en el seu escut i la seva bandera?
Els reusencs són tortuosos en els seus camins
Construeixen la seva ciutat per protegir-se del que més desitgen
I quan ja ho han destruït
fan temples i símbols en honor seu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada