Retaule d'en Pere

Ferran Garcia Querol

fgarc39@xtec.cat

Sobre les pintures d’Isaac Hermes per a la 

Prioral (1592-93). Museu de Reus, 29/7/22.

Caminant sobre l’aigua

en la fosca

entre vents i onades

potser engolit pel mar embogit i voraç

com una lleona esqueixant la seva presa

els teus ulls feia estona que no el veien

llavors ell

interpel·lat silenciosament des de grutes internes 

que s’havien obert entre vosaltres dos

es va aturar

es va girar

et va buscar

va posar la seva mirada en tu

i et va allargar la mà

ai pescador fill de pescadors

de pagesos botiguers mossos de fàbrica!

una rosa

una rosa s’obria en el teu pit

i no hi cabies de tremolor

llavors vas baixar de la barca

discretament

només per tu

per tu i per ell

i vers la mà que s’allargava

posaves un peu rere l’altre

sobre l’aigua

els de la barca et cridaven boig què fas

torna

t’ofegaràs!

Però només tenies ulls i orelles per qui et sostenia

i t’elevava per sobre dels elements

per sobre dels costums

de les lleis 

que els de la barca han assignat a la natura i a la vida

aquí sobre les aigües les lleis són diferents

o no hi ha lleis

o no les coneixem

ja estaves a punt 

a punt d’arribar

de tocar-li els dits

però quan te’n vas adonar

ai quan te’n vas adonar que ja quasi ho tenies

vas dubtar 

vas tenir por 

vas pensar què passaria si ho aconseguies

o si no ho aconseguies

vas pensar en tu

i llavors et vas enfonsar

tu que no sabies nedar

Aleshores sí 

així és com ha de ser

aquesta és la manera

tu no agafes la seva mà

és ell qui t’agafa a tu

sembla que hagis fracassat

però així és com sobresurts de l’aigua

ningú se salva a si mateix

un només pot ser salvat

però cal arriscar-se

i cal fallar

I cal despreniment en el fracàs

llavors comprens

ell t’ho deia mentre t’aixecava

per què no has perseverat en mi?

per què has reflexionat?

Des de la barca ben juntets i resguardats

s’ho miraven tots i t’escarnien

imbècil boig suïcida

ja t’ho deien

ja t’havien advertit

sabien que tenien raó des de sempre i per sempre

però tu t’apartes i seus en un racó

perquè ells no saben

no saben què és 

que el pit se t’obri de ple com una rosa 

ni què és caminar sobre l’aigua entre llamps i trons

i enfonsar-se en ella

i ser salvat

ser salvat

Lavatori dels peus

Es tracta de treure’s el mòbil i l’agenda

les ulleres els sonotones

collars polseres i anells

treure’s el calçat

mirar-se el peu fràgil i nu

ossós i venós

arromangar-se els pantalons

deixar per un moment el que havies de fer

que et torna a venir a la ment

adonar-te que encara portes la capa i el rellotge

treure-t’ho

ajupir-te

i esperar

en aquesta actitud humil i exposada

esperar el teu torn

esperar allò que encara és més humil i exposat

que arriba no quan tu vols

sinó quan és el seu moment

quiet

obscur

i transparent com l’aigua del pou que et renta els peus

familiar com la palangana de la iaia

íntim com l'aire ranci de la casa vella de la teva infantesa

i quan menys hi penses

et toca t’arriba

neteja

purifica

et meravella que es posi al teu servei

tu que l’hauries de servir an ell

i al mateix temps és lògic que sigui així

ja que els dos esteu ajupits

ben avall

per sota de totes les jerarquies

indefensos

cadascú entregat a l’altre d’una manera diferent i pròpia

i et preguntes si seràs digne d’aquest moment

recorda-ho

recorda-ho quan et tornis a vestir

i et drecis ben alt sobre tu mateix

pregunta’t sempre 

si estàs sent digne d’aquell moment

Alliberament miraculós de Pere

Amb camisa de cordons horitzontals

a la manera del segle XVI

l’artista et pinta així

perquè cada època t’ha de mirar des de si mateixa

dorms custodiat per soldats que també dormen

com encara avui et custodien

exèrcits policies i vigilants de tota mena

que porten adormits des del segle XVI

i al segle XVI portaven adormits des del segle I

per això mai veuen entrar l’àngel

entra infinites vegades en cada època 

en cada generació

en cada vida

en cada instant

però no veuen entrar l’àngel

no poden

no son receptius a la seva llum i lleugeresa

sents un batec d’ales en el son

s’encén un resplendor rere els ulls tancats

es mou una brisa que et frega les galtes

i ja està

ja estàs despert 

ets lliure

els teus vigilants no ho saben

però tu ets lliure entre cadenes i parets

estant dins estàs fora

per això surts fora

i ells 

que podrien sortir fora

sempre estan presos en la seva pròpia presó

per això es queden dins

Abans de sortir sense fer soroll te’ls mires un cop més

i t’agradaria dir-los

que ells també tenen 

infinites oportunitats a cada instant

de despertar

Penses en les seves mares patidores com la teva

en els seus avis asclats de treballar

com els teus

en les vostres filles petites

que xisclen i riuen juntes quan salten a l’aigua

i no saps què et passa

potser només és

que t’agradaria que ells també poguessin despertar

Crucifixió de Pere

mantingue’t ferm

quan tot es posi cap per avall

al revés de tu

ulls impàvids extàtics

cos eixut en tensió màxima

no et caldrà fer res

només mantenir-te ferm

quan tot es posi cap per avall

al revés de tu

policies militars i funcionaris de l’estat et clavaran

aixecaran la creu

li donaran la volta entre renecs i discussions

i et plantaran a terra

tot cap per avall

al revés de tu

contindran la multitud amb cavalls i llances

en articles i tertúlies d’opinions fixes

però a mida que ho van aconseguint

seran ells qui es posaran a si mateixos 

cap per avall

al revés de tu

mantenir-te ferm i senzill

això és el que ho posa tot cap per avall

al revés de tu